Insensibles

Parlaré de la dependència, de les persones que necessiten el suport immediat d'altres per desplaçar-se mínimament, sortir de casa, fer el més imprescindible. Per això se'n diu dependents. Per parlar-ne cal estar documentat; declaro d'entrada que per raons ben pròximes estic en mesura de referir-me al tema.

La dependència ha adquirit relleu social amb un cert rebombori quan s'ha divulgat la crítica situació de molts dels afectats. Pot tractar-se d'avis de poquíssims recursos que no troben plaça en residències perquè n'hi ha escassesa, o que viuen sols en condicions precàries, o d'altres amb problemes psíquics greus que els tècnics no els en consideren prou per internar-los. O simplement de persones amb malalties degeneratives a càrrec de familiars. En tots els casos la persona o persones que tenen cura dels afectats pateixen estrès per sobrecàrrega de feina, i sovint voregen l'angoixa i la depressió.

Aquesta imatge de dependent ancià assistit a mitges no esgota el quadre de les dependències, perquè també són dependents els joves discapacitats, els quals, però, han trobat generalment lloc en centres de treball especials o bé ocupacionals, on, tanmateix, no deixen de ser dependents dels seus monitors i, estiguin el temps que estiguin al centre, continuen depenent en darrera instància de la família.

Siguin joves, adults o vells ingressats, les circumstàncies econòmiques generals han castigat els seus centres i institucions amb retallades i més retallades, de manera que actualment s'han arribat a reduir serveis, empleats i projectes, i en alguns casos s'han tancat pisos de minusvàlids per repartir-los en d'altres llocs. Això, les retallades en aquest sector, és quelcom imperdonable, ateses les despeses milionàries que l' Estat fa en d'altres camps, infraestructurals sobretot. Pensem en els trens d'alta velocitat fets per motius electoralistes la rendibilitat dels quals ha estat molt menys que nul·la, malgrat discursos triomfalistes: el plantejament d'altres gegantines obres, com l'escandalós dipòsit submarí de gas, suprimit abans de fer-se i que, com tots nosaltres, si el cel no hi posa remei, hauran de pagar tots aquells dependents a què em refereixo. Pensem en els enormes bonys de corrupció i les presses amb què l'administració restaura els bancs. He llegit diverses vegades que els estats que de debò podem considerar avançats, modèlics en el nostre segle, són només aquells que tenen satisfactòriament resolt el sector dels desafavorits i dependents. Potser aquest és un camp que mai no tindrà tapats tots els forats, dient-ho en vulgar expressió, però ja ens entenem, ja anem veient que només fent un esforç ben dirigit amb estudis estadístics al dia i pressupostos adequats, es pot millorar substancialment la mancança observada. Mancança que a Espanya és molt acusada, perquè no s'hi ha posat remei amb temps, s'ha deixat deteriorar aquest camp per la gasiveria i insensibilitat dels governants centrals. Crec que els hem de culpar a ells perquè de res serveix haver traspassat gestions a conselleries autonòmiques si els diners no arriben.

He parlat adés d'insensibilitat perquè és ben palesa. Aquests governants de vegades fan l'efecte de robots, repeteixen fórmules i frases fetes sense flexibilitzar cap actitud. El periodista Josep Maria Ureta comentava en una conversa televisada: “Què en voleu esperar, d'un govern compost per advocats de l'Estat?” Volia dir persones que a l'hora d'actuar només tenen al cap xifres i decrets llei. És el que tenen al cap: al cor, no vull ni pensar-ho.