Digne d'estudi

No hi ha dubte que el procés polític que viu Catalunya acabarà sent objecte de saberuts estudis al món. Els ciutadans empenyent una autèntica revolució absolutament pacífica. Centenars de milers de persones als carrers. Convocatòries i campanyes cada cop més imaginatives, arriscades i festives. Un govern que impulsa la reclamació per totes les vies possibles. Un suport molt ampli al Parlament des d'opcions polítiques oposades. El 96% d'ajuntaments catalans fent-hi costat amb mocions. Sindicats i associacions empresarials mostrant el seu suport. Jutges amenaçats amb expedients per participació en els treballs per una nova constitució. Manifestos d'escriptors i mobilització del món cultural. Economistes avalant la viabilitat del procés. Experts i professionals de prestigi reclamant el dret a decidir dels catalans des de la premsa internacional...

I l'Estat espanyol, què? Doncs també digne d'estudi. El govern, incapaç de trobar més arguments que la Constitució per intentar aturar una reivindicació imparable que s'empara en el dret bàsic a la llibertat d'expressió. Un Tribunal Constitucional desgastat fins a la medul·la que, després d'haver activat el principal detonador del malestar català, accepta assumir disciplinadament el paper d'ariet cada cop que se l'invoca. Un món periodístic –blindat i implacable– i una societat civil on les poques veus que fan sentir una opinió diferent de la dominant són majoritàriament de catalans amb projecció estatal –des de Risto Mejide fins als germans Gasol–. Una opinió pública que demostra escassa –i preocupant– reacció i suporta estoicament que els símbols i la intransigència feixista treguin el cap en convocatòries on s'apunta la reivindicació catalana... Segur que aquesta avaluació està contaminada, perquè no pot ser que estigui tan dramàticament descompensat. Però, malgrat introduir-hi tants matisos com calgui, ningú pot negar que tot plegat és digne d'estudi.