La revolta del somriure

Aquell desembre del 1981 en algunes ciutats de Polònia van idear sistemes de protesta molt originals. Començava l'última etapa del règim comunista. Els habitants de la petita ciutat de Swidnik, fronterera amb Txecoslovàquia, van adoptar com a sistema de protesta treure el gos a passejar just a dos quarts de vuit de la tarda, que era l'hora en què començava l'informatiu nacional de la televisió. Era una manera enginyosa de fer arribar un missatge clar al govern de Jaruzelski, que havia implantat la llei marcial: “No us creiem. No us seguim.”

El procés sobiranista de Catalunya ha acabat transformant-se en una defensa de la radicalitat democràtica, en una custòdia dels drets més elementals de la persona, com és la llibertat d'expressió. Fins aquí, han passat coses molt greus. Com ara una constant pràctica bruta i difamatòria per part de l'Estat. Com ara la complicitat amb la violència que, més enllà dels nuclis feixistes, també expressen aquells progressistes que apel·len a l'imperi de la llei perquè ja els està bé la llei injusta i violenta que impera. Com ara la pràctica de la trampa intel·lectual d'una suposada posició equidistant, que consisteix a fer passar bou per bèstia grossa tot posant al mateix sac la naturalesa violenta de l'espanyolisme amb la naturalesa cívica de l'independentisme. Fins a aquí la nostra ha estat la revolta del somriure. I demà ells, els agitadors professionals o espontanis, no ens poden glaçar el somriure. No en dubtem: demà tot el que sigui expressió d'alegria, vida, fruïció, llum, calidesa, color, vot i llibertat serà, per a ells, sinònim de protesta. Mai com demà protestar haurà estat un acte tan natural, tan arrapat a allò que ens fa feliços: conversar, caminar, llegir, saludar, riure, donar la mà, parlar, cantar, pensar, abraçar o (els que en tinguin) passejar el gos.