Devaluació interna
L'anomenat corredor mediterrani no és una entelèquia fruit de victimismes territorials
Durant els anys de creixement econòmic, l'economia espanyola i la catalana van perdre competitivitat respecte a les economies més fortes del nucli europeu. L'augment dels salaris i dels beneficis de les empreses va ser superior a l'augment de la productivitat i això va provocar una inflació, més alta que a la resta de països de la zona euro, que va erosionar la capacitat de competir. Com a resultat, l'economia espanyola va acumular, de l'any 2000 al 2009, importants dèficits per compte corrent. La diferència entre el total d'importacions de béns i serveis i el total d'exportacions era, cada any, una quantitat d'entre el 5% i el 10% del PIB, el segon més gran del món, només per sota del dels Estats Units, tot i que en el cas nord-americà només representava entre un 5% i un 6% del PIB.
La conseqüència d'aquest dèficit per compte corrent va ser l'acumulació d'un important volum de deute extern. Si un país importa més del que exporta, la diferència entre una quantitat i l'altra la cobreix endeutant-se respecte de l'exterior, rebent crèdit. El deute extern va passar de ser un 35% del PIB en incorporar-se a l'euro, a un 180% l'any 2010.
Precisament en aquest moment, en el 2010, és quan comença la crisis de la zona euro i els països del nucli sols es mostren favorables a ajudar les economies del sud de la zona si aquestes, entre altres coses, s'esforcen a tornar i reduir el seu deute extern. I l'única manera de reduir el deute extern és exportant més i generant superàvits de la balança per compte corrent.
Per aconseguir-ho ha calgut recuperar la competitivitat perduda. El problema és que a manera més fàcil i ràpida –tot i que no la més útil a mitjan termini– per recuperar la competitivitat dels propis productes és devaluar la moneda. Aquesta és l'estratègia que tradicionalment seguien els països del sud d'Europa a la segona meitat del segle XX: la pesseta, la lira o l'escut, periòdicament perdien valor respecte del marc alemany o el franc francès. Amb la creació de la moneda única europea, aquesta possibilitat ja no existeix.
La manera de recuperar la competitivitat és l'anomenada devaluació interna. És un procés més lent i més costós que la tradicional devaluació de la moneda. I també més depressiu, ja que requereix una moderació o fins i tot reducció simultània dels costos salarials i dels preus de venda dels productes. Hi ha el perill que l'economia entri en deflació i que la reducció dels salaris i l'augment de l'atur espanti consumidors i empresaris que, en consumir i invertir menys, agreugen la recessió. I, a sobre, és més difícil portar a terme aquesta devaluació interna quan els teus socis comercials també tenen una inflació molt baixa, com passa ara a la resta d'economies de la zona euro.
Malgrat aquesta dificultat, l'economia espanyola ha augmentat considerablement les seves exportacions en els darrers anys. I aquest augment ha servit per evitar una recessió més profunda i ha de permetre reduir el deute extern i estimular la recuperació. De fet, es tracta d'una millora de les exportacions històrica. En cinc anys, del 2007 al 2013, la balança per compte corrent ha passat d'un dèficit de l'11% del PIB a un superàvit del l'1% del PIB. Una correcció de 12 punts. Des dels anys 70 del segle vint, una reducció d'aquesta magnitud i rapidesa, excloent els països exportadors de petroli o d'alguna altra matèria primera, sols s'havia aconseguit una vegada: a Corea del Sud. I encara aquest país ho va fer ajudat per una depreciació de la seva moneda.
Recordem que al llarg d'aquestprocés, entre el 25% i el 30% de les exportacions espanyoles han sortit de Catalunya, que només representa el 16% de la població de l'Estat. València, Múrcia i les Balears també estan entre les comunitats més exportadores. I, per tant, es troben entre les que més contribueixen a reduir el deute extern i a tornar a fer possible el creixement econòmic a tot l'Estat. Això ens pot fer evident que l'anomenat corredor mediterrani no és una entelèquia fruit de victimismes territorials. I recordar, de passada, que els bastons a les rodes, fan nosa per avançar.
