S'ensorra el règim oligàrquic castellà

Han hagut de passar quasi 40 anys, perquè el món sencer i en especial una part important de ciutadans de l'actual Espanya, s'adonessin que aquella fal·làcia (allò de la transició democràtica) no fou res més que una comèdia que pretenia fer-nos creure que amb el dictador havien enterrat i desactivat els seus hereus i la seva ideologia feixista. Una gran mentida que la praxi del dia a dia ha esmicolat inexorablement, car les mentides, per més pietoses que siguin, amb el pas del temps es descobreixen, i així descobríem que aquell “atado y bien atado” es feia realitat. El que no preveien els hereus del règim franquista, avui novament en el poder, és que aquelles lligadures no resistirien, fora de la dictadura, la seva incapacitat, la seva corrupció i la dissonant i estrafolària democràcia made in spain.

Els més impacients d'aquells hereus, ja donaren mostres ben aviat de no permetre les vel·leïtats democràtiques que s'estenien per tot el país. El 23-F del 1981, intentaren un cop d'estat amb el qual, tot i no aconseguir la totalitat dels seus objectius, sí que frenaren la democratització del país, a part d'haver foragitat Suárez, l'home que, segons ells, els havia traït, però, no aconseguiren substituir-lo pel general Armada com a president del govern, ni situar Felipe González com a vicepresident. Curiós, oi? Doncs no tant si tenim en compte, com indiquen els politòlegs, que fou elegit secretari general del PSOE en el congrés de Suresnes, a França, gràcies a la maquiavèl·lica influència de Carrero Blanco. Ara entenem que ell i Alfonso Guerra s'hagin manifestat tan bel·ligerants en contra de la independència de Catalunya, que, a hores d'ara, tenim més a prop que mai. En qualsevol cas, el seu passat falangista no és només una anècdota...

De tot això, de les polítiques neoliberals del govern Rajoy per salvar Bankia i afavorir els seus interessos, ofegant-nos financerament, retallant-nos salaris i pensions, els catalans n'estem farts; per això el 9-N vàrem expressar, massivament, el desig de construir el nostre propi estat, perquè ja ens hem cansat dels insults i amenaces del govern, dels dirigents del PP o del PSOE (tots dos formen els pilars del règim oligàrquic castellà), de la caverna mediàtica, del ministre Fernández Díaz (un “cristià” fill de militar falangista), que escampa tota mena de falsedats i perjuris contra dirigents catalans, només perquè estem fastiguejats de la seva catalanofòbia i de les barroeres i antidemocràtiques maneres del nacionalisme espanyol com també de les desacreditades institucions de l'Estat (TC o del Consell d'Estat), que actuen descaradament com a executors d'un règim corrupte que no dissimula la seva ideologia franquista. No sé si el president Mas vol evidenciar la seva nul·la capacitat negociadora, en anunciar que el 10-N enviaria una carta per negociar. Negociar què? Ni amb ell ni amb cap altre dirigent espanyol, mentre no ho puguem fer d'igual a igual. Ara el que cal, després de l'aclaparadora participació ciutadana i del majoritari sí i sí aconseguit (més del 80%), és proclamar, sense perdre temps, Catalunya com a nou estat independent.

Tot i que els catalans seguirem el nostre camí de no-retorn, ens agradaria que a la resta de ciutadans espanyols, els caigués la bena dels ulls i que en les properes municipals, del maig del 2015, reaccionessin en contra d'una oligarquia que està estenent la seva corrupció pertot arreu i que, sense poder-nos espoliar a nosaltres, incrementarà l'espoli als espanyols.