Barcelona, 1914
L'any 1914 va començar a Barcelona amb el mes de gener més fred des que es guarda memòria estadística, tan sols superat després pel de 1945. El primer cop de fred arribà a finals de 1913, alhora que s'estrenava Parsifal, de Richard Wagner, al Liceu. La Vanguardia del 31 de desembre deia: “Amaneció ayer con tiempo crudísimo, regazos de nieve en la montaña y fuerte helada en el llano.” I, l'endemà, afegia: “Amaneció ayer despejado con hielo y escarcha por doquier, mantenido constantemente por el soplo glacial del NE. (…) Las nieves son generales, habiéndose dado el caso ayer de que los vapores correos de Mallorca recalaran en el puerto con las cubiertas y palos blanqueados, convertidos en neveras.”
Per aquestes mateixes dates, i en hores baixes del republicanisme català –tant del lerrouxista com del nacionalista– i de forta empenta del regionalisme, el govern Dato va concedir –per reial decret de 18 de desembre de 1913– la facultat de crear mancomunitats. La Lliga presentà aquest fet com un triomf seu, mentre que les esquerres l'interpretaren com el lliurament a la dreta catalanista d'una eina per consolidar la seva hegemonia a Catalunya d'acord amb el govern de Madrid. No és estrany per tant que les esquerres, un cop convocades eleccions generals el març de 1914, intentessin una aliança electoral –ara en diríem una llista única– per tal de frenar la Lliga amb una estricta mentalitat defensiva. La coalició es concretà, a finals de gener, en el marc d'una reunió celebrada a casa d'Hermenegildo Giner de los Ríos, a Sant Gervasi, raó per la qual es va parlar de seguida, amb la característica ironia del país, de “pacte de Sant Gervasi”. Òbviament, un pacte entre forces polítiques tan antagòniques, no obstant el seu republicanisme, com eren els lerrouxistes i l'esquerra catalanista, amb una llarga tradició de rivalitats i insults, va ser mal rebut per una part de les respectives bases. I va decantar la victòria en les eleccions a favor de la Lliga.
Vigent el Reial Decret esmentat, que atorgava a les diputacions la facultat de mancomunar-se “para fines exclusivamente administrativos que sean competencia de las provincias”, tan sols faltava l'aprovació de l'Estatut interior de la Mancomunitat –redactat entre gener i febrer de 1914– de manera que el 6 d'abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, sota la presidència d'Enric Prat de la Riba. La Mancomunitat tenia dos òrgans essencials: l'Assemblea, integrada pels noranta-sis diputats provincials, i el Consell Permanent, integrat pel president i per vuit consellers, com a poder executiu d'un embrió d'estat regional.
Des del seu càrrec, com si es tractés de la presidència d'un miniestat, Prat desenvolupà una intensa tasca cultural i d'obres públiques, que va refer el país i va crear un excel·lent equip d'homes de govern, prescindint de la seva adscripció política. Va ser una obra col·lectiva dirigida socialment per la burgesia i políticament per la Lliga. Gairebé tots els intel·lectual noucentistes li van prestar una col·laboració eficaç i entusiasta. Fins al moment de la seva supressió per la Dictadura, l'any 1925, la Mancomunitat impulsà amb força el desenvolupament total de Catalunya, contribuint de manera decisiva a l'europeïtzació del país. En aquesta línia, s'ha de reconèixer que l'hegemonia de la burgesia de la Lliga va estar facilitada per l'extraordinària prosperitat dels industrials catalans durant la Primera Guerra Mundial.
L'últim manifest polític de Prat de la Riba, el juny de 1917, no ocultava una actitud de simpatia envers les Juntas de Defensa militars. I la Lliga, amb el suport de la burgesia i el lideratge de Cambó, no dubtà a sumar-se a un acte de rebel·lió contra el govern de Madrid, convocant a Barcelona una assemblea de parlamentaris per intentar una revolució burgesa “desde arriba” a escala peninsular juntament amb totes les forces revolucionàries. Però, arribat el moment, davant l'amenaça del moviment obrer, l'intent de la Lliga es va dissoldre sense pena ni glòria en un nou acord amb l'establishment madrileny. La vaga general revolucionària i l'actitud de les Juntas de Defensa fent costat al poder constituït van trencar el front unitari, i el 3 de novembre s'arribava a un compromís, arbitrat per Cambó, consistent en la formació d'un govern de concentració presidit pel marquès d'Alhucemas en el qual entraren com a ministres dos regionalistes: Ventosa i Rodés.
La història no es repeteix, però resulta molt útil per interpretar el present.
