El tribut del martiri

Aquest proper diumenge, dia 16, es commemorarà el vint-i-cinquè aniversari dels assassinats dels jesuïtes de la Universitat Centreamericana (UCA) de San Salvador, morts a mans dels militars que s'havien fet amb el poder del petit Estat de l'Amèrica llatina. Un crim del qual donava notícia, una hora després, el també jesuïta Jon Sobrino quan, davant els mitjans internacionals, interpretava, amb veu emocionada, el perquè del despropòsit: “Haig de donar-los una mala notícia: han assassinat tota la meva família. Però també haig de donar una bona notícia: he tingut la sort de viure amb homes que al mig d'aquest món de mentides han sabut dir la veritat i en aquest món inhumà han estimat els pobres.” A la capella de la UCA vuit cossos inerts donaven testimoni d'aquestes paraules.

Ignacio Ellacuria era prou reconegut com a intel·lectual cristià, però molt més com a compromès defensor dels pobres i oprimits, a més d'un actiu defensor de la teologia de l'alliberament, a la qual s'adherí a partir de la Segona Conferència de Medellín (1968). Basc de bressol i sentiment, se sentia salvadorenc a partir de viure el noviciat jesuític a aquest país (1949) i acollir els desemparats en el sanguinari cop d'Estat del 1979. Anomenat rector de la Universitat, queda profundament trasbalsat per l'assassinat del bisbe Òscar Romero i decideix dedicar primordialment la vida a l'acció a favor de la pau, esdevenint un incòmode denunciant de la continuada conculcació dels drets humans. Intervé com a mediador entre la dictadura i la guerrilla i es crea una profunda enemistat dels “batallons de la mort”, moviment militar extremista dins la mateixa estructura dictatorial.

El dia 6 de novembre de l'any 1989 Ignacio Ellacuria recull, a Barcelona, el Premi Internacional Alfons Comín i immediatament torna a El Salvador. Segons testimonis del mateix exèrcit, el dia 15 el general salvadorenc Juan Bustillo exclama amb contundència: “Ja és hora d'anar a matar els jesuïtes”, i al vespre del dia següent la mort trucà a la porta de la residència universitària, on Ellacuria just feia dos dies era de tornada del viatge a Catalunya. Les mortíferes ràfegues acabaren amb el rector de la Universitat i també amb els cinc companys jesuïtes que eren amb ell (Ignacio Martin-Bueno, Segundo Montes, Armando López, Juan Ramón Moreno i Joaquín López), encara, abans d'abandonar l'escenari del crim, decidiren no deixar testimonis i així també mataren la cuinera Elda Ramos i la seva filla de quinze anys, Celina, que li feia companyia. José María Tojeira, Jon Sobrino i Jon Cortina, els altres tres jesuïtes de la comunitat, se salven pel fet d'estar de viatge.

“Vivos estan / aquellos que murieron”, canta el grup Alma Perdida, i les cancelleries internacionals creuen que ha arribat el moment d'exigir un tomb a la política permissiva del govern d'Alfredo Cristiani, que es veu obligat a iniciar un procés obert de diàleg que portaria, dos anys més tard, a la fi de la guerra civil. La sang dels màrtirs regà les esperances de futur, i vint anys després, amb el govern de Mauricio Funes, precisament exalumne de Martín-Bueno, reberen el reconeixement pòstum del país, tot i que sempre quedà pendent el càstig dels instigadors dels assassinats.

La palma del martiri ha mantingut i encara manté molts processos d'alliberament de l'Amèrica Llatina, quan la teologia ha adquirit una forma pròpia per expressar el missatge evangèlic. No és gens estrany que els grans profetes del cristianisme s'alimentin de la saba de la nova teologia sud-americana, i fins els aires reformistes que hi ha al Vaticà tinguin un accent porteny. La sang derramada no és gratuïta.