Churchill

Boris Johnson, l'alcalde de Londres, un excèntric de cabell esbullat que va amunt i avall amb bicicleta pels carrers humits de la ciutat, té temps per escriure llibres sempre interessants i la mar de divertits. Ara acaba de publicar l'enèsima biografia de Winston Churchill, el polític britànic amb qui qualsevol successor s'ha de mesurar i ha d'emular. La Thatcher és l'única que s'hi va acostar. L'alcalde vol preservar la memòria de Churchill sense la qualitat quasi caricaturesca amb què l'evoquen les noves generacions. Per a Johnson, la figura de Churchill és encara una inspiració única per a un polític en actiu: un líder capaç d'insuflar esperit i coratge a un poble en les seves hores més fosques, quan eren sols davant la demència expansiva de Hitler. Un líder transversal, capaç d'atraure simpaties de les classes baixes i de les més altes, el gran unificador de la nació. Un home capaç d'engolir quantitats de xampany, vi i whisky en qualsevol ordre, encendre un cigar i posar-se a escriure fins a altes hores de la matinada. L'alcalde no es cansa d'entusiasmar-se amb el personatge, d'admirar la seva energia, de valorar la seva icona política... i de somiar, discretament, que quan s'acabi el mandat d'en Cameron potser ell, en Boris Johnson, l'excèntric de la bicicleta i el cabell esbullat, tindrà l'oportunitat d'aparèixer com un nou líder conservador amb capacitats churchillesques... És qüestió de veure i esperar, però em costa imaginar algú altre amb més futur polític potencial al Regne Unit. A cada biografia de Churchill hi ha d'aparèixer una nova anècdota. La que més m'ha fet gràcia aquesta vegada és la següent: Un fred dia de febrer Churchill és informat que han enganxat un seu ministre en una situació compromesa. “Com diu, amb un membre de la guàrdia reial? I a Hyde Park? En un banc del parc? I a quina hora diu? A les tres de la matinada? Amb el fred que fa?” Entesa la situació Churchill comenta: “Déu meu, quin coratge. A vegades un se sent realment orgullós de ser britànic!”