Votar pels pares

Fa vuit dies Jordi Creus va publicar en aquest diari un article emotiu que començava així: “He votat per tu, pare”. I a continuació dibuixava el perfil d'un home que havia perdut la guerra i que havia tingut la desgràcia de morir poc abans que Franco. L'explicació que fa Jordi Creus del seu vot és de caire personal per rescabalar la memòria del pare dels anys d'humiliació i patiment, però Creus (de Tremp) és historiador i dibuixa un perfil del pare que és també el retrat de tota una generació vençuda, empobrida i emmudida.

El mateix dia 9 vaig presenciar vots de persones que en una mà duien el sobre i a l'altra el retrat dels pares. I a mesura que han anat passant els dies he anat sabent de més gent que es va emocionar amb el record de familiars difunts en un instant que consideraven solemne, transcendent. També Manuel Cuyàs confessava en aquestes pàgines que s'havia mudat per anar a votar en nom seu i del seu pare.
Seria interessant analitzar com la figura dels pares s'ha anat estenent i quasi generalitzant en les endreces de llibres, pel·lícules, tesis doctorals i premis de diversa mena, però la dedicatòria que comento és d'una altra mena, és íntima i sovint callada, fonda com un deute moral.

Barrejar sentiments i política és perillós, provoca enganys, autoenganys i desenganys. Però la racionalitat tampoc ho explica tot, perquè els sentiments acaben decantant els resultats d'unes eleccions. El referèndum escocès va estar marcat per un intens esforç de les dues bandes per captivar i seduir l'altra. Aquí, en canvi, la gran il·lusió per anar-se'n topa amb paraules agres, amenaces i tics inquisitorials. La distància cada dia és més insalvable, i l'entusiasme d'una nova aurora arriba també als difunts en forma honorífica, com una invitació retroactiva a la festa. Com vaig sentir diverses vegades el dia 9, votem per la dignitat dels vius i dels que ens han precedit.