On som?

Hem tornat a la casella de sortida però estem contents. Ens hem reafirmat, hem esbravat les efervescències sobiranistes, ens hem sentit forts i vigorosos i, immediatament, hem buscat les reaccions península endins i península enllà, i hem imaginat les desesperacions i admiracions que despertàvem. Tot, però, segueix més o menys al mateix lloc. O quasi. Ara hi hem incorporat fiscalies i el president Mas n'ha sortit prodigiosament refet i tonificat, i ha superat els dubtes que va generar l'arronsament quan, arribada l'hora de la veritat, va reconvertir el 9-N en el succedani del nou 9-N. No sabem exactament on som, però ens hem allunyat de la ruptura democràtica que l'original necessàriament comportava i hem quedat en un d'aquests espais on no cal provar els límits elàstics de l'ambigüitat.

En Mas n'ha sortit reforçat, ha guanyat temps i ara, carregat de raons i coratge, ha enviat una carta a Rajoy i està esperant que una diligència li porti la resposta. I potser, amb una mica de sort, arribaran les escomeses polítiques o judicials de l'espanyolisme i es convertirà en el nostre heroi nacional. Ja coneixem aquestes fórmules matemàtiques infal·libles. També ha organitzat reunions solemnes per situar les tensions del full de ruta en una candidatura unitària, encapçalada, òbviament, per ell mateix. Això té poc futur i ho sap tothom.

L'independentisme és fort quan és transversal, quan es situa al marge de les ambicions polítiques o de les lògiques dels partits que per naturalesa sempre cobegen l'absolut. És fort quan tothom hi pot encabir les pròpies aspiracions; des dels que somien fer onejar la senyera seguint les seleccions esportives o respondre “Catalonia” quan viatjant pel món algú els pregunti “Where are you from?”, fins als que són més aviat frígids en aquest aspecte però els estimula la possibilitat de bastir una societat més justa i més solidària, i la necessitat de resoldre l'esgotadora tensió infinita entre Catalunya i Espanya. El lideratge de Mas satisfà a uns però inhibeix a tots els que pensen que el seu model de societat, bandera a part, no és tan diferent del de Rajoy. Ja saben: privatitzacions, sensibilitats mediambientals, polítiques fiscals o, per esmentar un tema viu, l'amenaça del TTIP, aquell tractat de lliure comerç que encara reforçarà més el poder de l'economia per damunt del de la política entesa com a voluntat popular, i que defensen conjuntament el PP, el PSOE, UPyD i CiU. Són escrúpols que molesten els que sempre esgrimeixen la vella necessitat de treure's primer el jou de sobre i després discutir si som de dretes o esquerres; però això és molt poc convincent si implica reforçar el líder i el partit de la dreta catalana, el president més lliberal que ha tingut el país. A molts els tremolarien les mans, les cames els farien figa i no encertarien l'urna. L'independentisme no es pot permetre perdre adhesions. A menys, és clar, que el que es persegueixi sigui justament l'empat infinit, entenent per infinit el temps que queda per arribar a la propera legislatura. I qui dia passa, any empeny.