Fontana

S'han publicat un grapat de llibres sobre Catalunya, alguns de meritoris i d'altres en mans d'historiadors solvents. Però el que acabo de llegir és imprescindible. Es tracta de La formació d'una identitat. Una història de Catalunya, del gran Josep Fontana. Amb un rigor minuciós però amb un llenguatge divulgatiu, aquest llibre és també una acumulació de proves de la ignomínia en què hem viscut part de la nostra història. M'emociona sobretot el darrer capítol, Transició i recuperació de l'autonomia, on Fontana fa un repàs implacable dels polítics colonitzats, dels pactes vergonyants i del resistencialisme del poble. Recorda, per exemple, dades en mà, la reacció de Felipe González (“¡Nosotros no vamos a pasar por ahí en la vida!”, sobre l'intent del socialisme català d'independitzar-se del PSOE) i la de l'ara retirat (eureka!) Alfonso Guerra (“¡Esto ni hablar!”). Explica les solucions de Manuel Ortínez, franquisme en estat pur, sobre el clam català expressat l'11 de setembre de 1976 a Sant Boi (personatge que va ser director de l'Instituto Español de Moneda Española i representant de la Unió de Bancs Suïssos a Espanya): veient un risc en els catalans, proposava una Generalitat sense atribucions polítiques, amb l'acatament a la monarquia.

El llibre acaba: “El que he volgut explorar en aquestes pàgines és la naturalesa d'aquest corrent [la consciència col·lectiva dels catalans], seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d'un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d'esforços d'assimilació, amb tres guerres perdudes –el 1652, el 1714 i el 1939–, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui. Una trajectòria que permet mantenir l'esperança de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur.” Gràcies, Fontana!