LA GALERIA
Les ferides que l'Estat espanyol no sap tancar
Bona part de la situació actual té a veure amb la seva política miserable construïda sobre les runes de la guerra civil, i la mort o l'exili forçat
Aquests dies és gairebé impossible no parlar de política. El debat és inevitable. Persones que normalment no se'n preocupaven han esdevingut sòlids interlocutors i tothom té les seves solucions per a aquest present tan apassionant com incert. La política ens corre per les venes i als qui encara vam viure les acaballes del franquisme ens arriba al moll de l'os. Precisament, demà farà 39 anys que el dictador va morir al llit i és d'aquelles efemèrides que mai no hem d'oblidar, perquè bona part de la situació actual té a veure amb la seva política miserable construïda sobre les runes de la guerra civil, i la mort o l'exili forçat de milers de persones que, després dels desgoverns monàrquics, durant la II República havien començat a posar les bases d'un país democràtic i socialment més civilitzat. Uns mesos més tard de la mort de Franco es van produir els fets de Vitòria, quan la policia va gasejar i disparar a centenars d'obrers que s'havien refugiat en una església, amb un balanç de cinc morts i desenes de ferits de bala. Lluís Llach hi va dedicar el seu disc Campanades a mort. En aquella massacre hi va tenir una implicació directa el ministre Rodolfo Martín Villa, i també eren al govern Manuel Fraga Iribarne i Adolfo Suárez. Ara la jutgessa argentina María Servini ha escoltat els familiars de les víctimes i intenta obrir un procés criminal que l'Estat espanyol sempre s'ha resistit a reconèixer. Deixar aquestes ferides sense tancar és una de les causes que des de les estructures administratives, polítiques i mediàtiques d'aquest mateix Estat hi hagi aquesta intolerància cap a les legítimes aspiracions d'una bona part dels catalans. Actuacions com la del fiscal en cap Eduardo Torres-Dulce, d'anar contra la decisió presa pels fiscals que treballen a Catalunya, a més de bandejar la divisió de poders, referma que hi ha coses que només es podran superar amb un canvi radical que inclogui la independència com a objectiu final, sense oblidar que un poble està format per persones i que en els darrers anys s'han adoptat moltes mesures econòmiques, laborals i socials que han anat contra la dignitat més elemental dels habitants que integren el nostre país. Anem cap a la independència, però no oblidem mai d'on venim i qui som.
