Bons acudits

Catalunya ha estat una potència en el món de l'humor gràfic, com ho fou a mitjan segle XX en arts plàstiques i arquitectura... i com ho és ara en motorisme. El prestigi de la catalanitat en matèria d'humorisme periodístic comprèn també el País Valencià, on hi ha una sòlida tradició de publicacions satíriques arrelada en el segle XIX. La capacitat per endolcir l'actualitat amb una ironia cordial i enginyosa, a la manera britànica, s'afermà al Principat, fins a la guerra del 36, en la modalitat dels acudits i les caricatures per a la premsa. Hi ha un periodista erudit que estudia a fons aquest patrimoni imprès de la comicitat. És Josep Maria Cadena. Acaba de treure el llibre que aplega l'obra que el gran Junceda publicà de 1910 a 1912. Fou el dibuixant insigne del ¡Cu-Cut!. En aquell setmanari inicià la seva carrera. Allí assolí èxits que han fet història, tot i que aquest no és l'objectiu que motiva els ninotaires. Fou el cas de l'acudit del 23 de novembre de 1905 (ara fa 109 anys) en què ridiculitzava un militar desconcertat en comprovar que la Lliga celebrava una victòria –electoral– mentre l'exèrcit perdia les batalles colonials. Uns oficials saquejaren el ¡Cu-Cut!, ofesos per la facècia de Junceda. La feina aplicada per Cadena als grans mestres de l'humorisme català és ingent i intel·ligent. Ha recopilat tots els acudits de Junceda. Hi adjunta una fitxa tècnica i una explicació del context històric de quan foren publicats. Abans havia editat obra d'Opisso, el més murri i republicà dels dibuixants de premsa dels anys d'or. Té enllestit el volum de peces d'Ismael Smith, subtil observador dels cercles esnobs de l'època. Les recerques de Cadena no s'aturen. Treballa ara en altres primeres figures d'aquell esplet d'excel·lents ninotaires: Apa, el de més sensibilitat social; Llaverias, el més dotat per al dibuix i la sàtira, qui compartia amb un magistral Cornet el sentit cívic i polític. Són els artífexs d'un patrimoni documental que ens mostra que en temps de canvis com el nostre el bon humor pot estimular-nos a no defallir malgrat les maltempsades.