Dones i cinema

He assistit a un col·loqui sobre dramaturgues i cineastes “espanyoles” dels últims vint anys. Pel que fa a les cineastes es van tornar a dir coses que, com pot suposar-se, parteixen del fet que encara n'hi ha moltes menys que homes dirigint pel·lícules a l'Estat espanyol. Són coses que fins i tot cansen a les que ho diguem, però les xifres són incontestables: la proporció deu ser d'una a deu. També va dir-se que no és exclusiu de l'Estat espanyol, que passa a tots els països europeus sense oblidar el fet que no hi ha cap cineasta nord-americana, o d'on sigui, que hagi dirigit mai una pel·lícula produïda per una major. Fins i tot en el cas de Kathryn Bigelow, l'única directora que ha guanyat un Oscar, els seus films són d'un pressupost discret dins dels paràmetres de la producció hollywoodenca.

El que és clar és que, com més forta és la indústria i més diners hi ha en joc, menys dones accedeixen a fer cinema i no només pel que fa a la direcció. Es així que he recordat la magnífica exposició Pioneres del cinema, coordinada per Marta Sureda i Ingrid Guardiola, exhibida fa uns mesos al Museu del Cinema de Girona. A través dels audiovisuals assagístics que la conformaven i que ara són visibles a la xarxa com a part d'un treball en procés, s'hi relata que als inicis de Hollywood no només hi havia actrius, sinó també moltes muntadores i guionistes. De directores, això sí, també n'hi havia poques. El cas és que, a mesura que s'hi consolidava una poderosa indústria cinematogràfica, Hollywood pràcticament només va deixar lloc a les dones per exhibir-les com a actrius. Que a l'Estat espanyol encara hi hagi tan poques dones directores no s'entén gaire perquè la indústria cada cop és més paupèrrima. Però encara no ho és prou. Una dada sorprenent (o no) de la qual em vaig assabentar al col·loqui: Nigèria és el país on hi ha proporcionalment més dones cineastes. En fan prou amb una càmera per voler explicar alguna cosa. En fi, deixant de banda la indústria, potser es tracta d'assaltar una mica més els marges.