Deutes
L'escenari tenia molt a veure amb la posterior reflexió. Aquests dies de bonança, gaudeixo de la bona temperatura prenent un cafè, en alguna terrassa de la ciutat, i els fets a què faig referencia van succeir divendres passat, dia de feina, però previ al cap de setmana amb festa i els ànims poc controlats. Amb aquest entorn vaig arribar a la conclusió que som deutors de les paraules amb les quals ens vam educar i no només la jerarquia sinó, a voltes, la tirania dels conceptes que engarbullaven. Tenia a la terrassa un parell de colles de gent jove, a prop, cridaven com si en el crit i la notorietat hi hagués continguda la diversió integral i, a més, s'hi afegien unes paraules que jo catalogava d'insults, totes barrejades, de cop i volta el noi li deia a la noia “maricón” seguit d'un “tia” cridaner per passar a un “puta” col·loquial i perdut. No hi havia argument, només una continuació rere l'altra de paraules que algun missatge havien de portar a part del crit i el sentiment que la seva amplada emocional era més aviat tancada. Vaig acabar-me el cafè i vaig anar a passejar amb el sentiment que evidentment em feia gran i que la gent jove tenia pocs punts de contacte amb la realitat, si se n'havia d'escapar de forma constant.
La meva educació va córrer a càrrec de la consciència dels jesuïtes, metòdica i prolífica va abastar els principis ètics que m'han sustentat al llarg de la vida i van instaurar codis i regles per encausar totes les futures situacions que em trobaria; van fer simulacres d'imputacions judicials, presumptes enganys borsaris i un inacabable reguitzell de tota mena de perversions de càrrec públic. L'assignatura es deia ètica pública y privada –era en castellà–, evidentment era una assignatura optativa però tenia un ample predicament en els cercles d'alumnes inquiets i espavilats.
Fèiem mèrits, és cert; però també hi havia una voluntat d'aprendre en una societat que s'obria a la democràcia després d'haver estat tancada durant tants anys. Però les paraules tenien un valor inequívoc; potser és exactament això el que trontolla entre la colla de joves que compartia la terrassa d'un bar, no hi havia cap paraula que tingués un únic valor, totes eren per llençar. En aquest estat de desorientació he volgut trobar alguna paraula que em va fer meditar sobre el significat, sense aturar-me en aquelles que, per el·líptiques, eren curioses, i després de passar-hi una bona estona he recordat la paraula: decència, com a atribut, i l'antònima: indecència. Eren paraules que tancaven qualsevol argument ètic i que ens posicionaven en els continuats arguments. Les paraules ens feien servei i el sentiment de precisió i cura era continuat i innovador
Vàrem aprendre a parlar la pròpia llengua que havíem embarbussat de tant practicar altres llengües imposades, i aquesta petita i humil gesta ens va donar significat a l'ofici de viure en llibertat. Potser ara costa d'apreciar el valor d'aprendre una llengua, sobretot perquè les paraules han perdut o desvirtuat el seu valor com a eines de comunicació. Aleshores nomes ens queda el so i el llunyà concepte original, el so com a toc d'atenció desvinculat de sentit i proximitat. Com si s'escoltés un mantra que, per repetir-ho i forçar cada vegada l'èmfasi de la manca de sentit, s'arribés a alguna precisió.
Al final, he de deduir que em faig gran i que els valors que vaig sustentar han quedat sobrepassats pels sons d'aquests valors, tot i que la paraula decència, ni l'escolto, ni aprecio que es practica, i és potser per això que reivindico tot allò que ha donat sentit a la nostra manera de viure i actuar amb els altres.
