Esclaus sense ànima

Fou el 20 de novembre del 1542 quan l'emperador Carles proclamà les Lleis d'Índies, també conegudes com Lleis Noves, que volien posar ordre en l'explotació dels nadius i les terres de les Amèriques. El dominic Bartolomé de las Casas n'havia estat l'inspirador i es tractava de posar fi a les pràctiques abusives dels conqueridors, que havien esclavitzat els indígenes del Nou Món, convertits en un negoci més dels explotadors homes blancs vinguts d'Europa. L'emperador havia arribat a un acord amb l'Església, que defensava que els indígenes tenien ànima, i això obligava a considerar-los persones que no podien ser esclavitzades. L'ànima indígena entrava en el debat teològic i, ben cert, seria motiu de grans conflictes posteriors.

Amb tot, les bones intencions de fra Bartolomé no tancaven el problema i, per contra, n'obria un de dramàtiques conseqüències. Les noves lleis anaven acompanyades de la consagració d'un concepte enganyós: els indis tenien ànima, que calia modelar, però els negres eren una raça inferior –subhumans– sense ànima, pel que podien ser esclavitzats. El continent africà s'obria com territori de pillatge.

Si els negres eren considerats animals, tot justificava que fossin carn de tracte comercial i només calia traslladar-los als mercats d'esclaus europeus o americans i negociar amb la força del seu treball. A mitjan segle XVI s'iniciava la coneguda com “societat esclavista” i apareixien els negrers, que feren immenses fortunes, i dels quals a Catalunya tenim uns bons exemples. Fins a finals del segle XVIII els esclaus foren beneficiosos negocis i les associacions antiesclavistes hagueren de lluitar molt per aconseguir primer la comprensió papal i després una abolició escalonada als països europeus. A Amèrica l'esclavitud legal durà força més, tot i que començà a estendre's la idea que els negres tenien “una certa ànima”.

Per les mateixes característiques del tracte negrer és difícil parlar del nombre de dones, homes i nens que foren esclavitzats i en els dos segles i mig de comerç obert es parla de xifres que van dels tretze milions –segonsl'historiador Eric Hobsbawm– als seixanta d'algun fantasiador d'aventures. Els vaixells sobrecarregats, que a vegades eren la tomba de la meitat dels viatgers, i la compravenda poc controlada no ajuden gens a precisar xifres prou afinades.

Ara l'organització Caricom (Comunitat d'Estats Caribenys) ha decidit reclamar a vuit països europeus una supermilionària quantitat en concepte de reparació per la destrucció social que significà l'arribada de dotze milions d'esclaus a les illes caribenyes, que causaren, segons els advocats que porten el cas, “un continuat sofriment i un mal permanent” que han “generat traumes psicològics, encara vigents en les societats del Carib”. A més de les reparacions econòmiques, els coordinats quinze estats caribenys demanen la condonació del deute i la posada en marxa d'un pla de repatriacions a favor de la comunitat rastafari, que aspira a tornar a Àfrica.

Quan l'esclavatge històric és la demostració de la qualitat de l'home com el major depredador de l'home, aquests dies l'ONG Walk Free ha presentat un informe que afirma que al món, actualment, hi viuen en condicions d'esclavatge uns trenta-sis milions de persones. Talment, formes modernes d'esclavitud, com els treballs forçats, els matrimonis obligats, l'explotació infantil, les dones tancades a casa i, directament, aquelles persones raptades i desaparegudes en el còmplice oblit. Total, una trista realitat que demostra que hi ha molta gent sense ànima, i aquests no són precisament els esclavitzats sinó els esclavitzadors.