La llista

Després dels discursos del president Artur Mas (25 de novembre) i del president d'ERC, Oriol Junqueras (2 de desembre), hi ha dues opcions sobre la taula pels partits partidaris de la independència: avançament electoral supeditat a la formació d'una llista unitària per tal d'iniciar un procés cap a la independència que culminaria en divuit mesos amb unes noves eleccions i un referèndum sobre la secessió; eleccions com més aviat millor i llistes separades que comparteixin elements d'unitat d'acció (actes de campanya, per exemple) i una part del nom de la candidatura i que tinguin com a objectiu la formació d'un govern d'unitat per declarar la independència i aprovar en referèndum la Constitució catalana. IC-EUiA i la CUP ja han manifestat el seu rebuig a la proposta unitària de Mas i Junqueras ho va fer dimarts.

El dilema pels partits que defensen clarament la independència és esbrinar amb quina de les dues opcions poden obtenir millors resultats per tal d'assolir l'objectiu que es proposen i, en l'argumentació de Junqueras, quina de les dues opcions és més respectuosa amb les diferents sensibilitats ideològiques dels ciutadans de Catalunya.

En principi, podria semblar que una llista unitària tindria al seu favor els efectes correctors de la llei d'Hont que prima les opcions majoritàries. En aquestes mateixes pàgines defensava fa uns mesos la necessitat d'una llista unitària a les eleccions europees, en el ben entès que, després de visualitzar al Parlament Europeu la voluntat dels ciutadans de Catalunya d'exercir el dret a decidir, els diversos eurodiputats s'adscriurien als grups parlamentaris més afins. En el cas que ens ocupa ara podria succeir tot el contrari del que es pretén, perquè algunes de les forces polítiques –o totes– de les que apostarien per una llista unitària podrien penalitzar el conjunt. En altres paraules: molts votants amb determinades opcions ideològiques podrien no sentir-se còmodes votant una llista que inclou candidats d'altres forces polítiques de les quals se senten molt allunyats i, en conseqüència, podrien optar per abstenir-se.

La proposta de Junqueras –llistes separades i govern d'unitat per declarar la independència i negociar d'igual a igual amb l'Estat espanyol– és doble. D'una banda, l'objectiu comú, la declaració d'independència. De l'altra, quin és el país que es vol construir i d'ací les repetides referències del president d'ERC a qüestions relacionades amb l'estat del benestar, les polítiques socials i la regeneració democràtica (sanitat i educació públiques, prestacions socials pels aturats de llarga durada, lluita contra la pobresa i la corrupció...) i a la necessitat de sumar “molta gent que ha arribat a l'independentisme per arguments econòmics i socials. I aquests arguments són centrals, indestriables... Alguns indecisos s'implicaran en el procés cap a la independència si aquesta està vinculada a una millora econòmica i social”. Ras i curt, Junqueras creu que el suport a la independència sumaria més vots si l'electorat independentista vota les opcions més afins i no una llista única que podria generar rebuig en determinats sectors i retreure'ls d'anar a votar. I un final amb destinatari: deixem en herència als nostres fills “un país independent, just i net”. En definitiva, es comparteix l'objectiu però hi ha desacord en com s'aconsegueix, i quan, i amb la idea de país que es vol.

I de rerefons, les eleccions. Avançades, que només pot convocar el president Mas, i, en tot cas, municipals. El 2015 serà una llarga campanya electoral que acaba de començar. Serà també un any clau en un procés que la intransigència del govern espanyol fa cada dia més irreversible.