Parelles

Hi ha coses, em diu un amic, que són improbables però que tenen moltes possibilitats de passar. Jo, com els passaria als catorze lectors d'aquesta columna, vaig quedar parat. L'afirmació semblava un contrasentit, però el meu interlocutor em va assegurar que pensar d'aquesta manera forma part d'allò que, en la política catalana, se n'ha dit “entrar en terreny desconegut”. Aquell mateix dia em vaig trobar a la portada d'aquest diari un titular sensacional tot i que contenia una paradoxa semblant. L'endemà de la conferència del senyor Junqueras d'ERC, la nostra portada
deia: “Unitat per separat”. Exacte, vaig pensar, una altra paradoxa, una altra conseqüència de transitar per terrenys desconeguts. Quan el titular és bo es menja la notícia, esdevé la notícia mateixa. Els ninotaires, els fotoperiodistes o els redactors de titulars són, a vegades, capaços de destil·lar l'essència d'una informació amb més penetració i precisió que els analistes més saberuts. O sigui, doncs, que hi pot haver unitat per separat. I jo encara diria més: les unions que valen la pena són les que pressuposen la independència (no la dependència) dels elements que la componen. Potser per això la llengua anglesa té dues paraules diferents per expressar el concepte de “parella”. Quan es tracta d'objectes que només funcionen aparellats es diu pair (per
exemple, si es parla de mitjons o de guants es diu a pair of socks, a pair of gloves). En canvi quan es parla de pomes o de parelles humanes la paraula és diferent: couple. Vol dir que les persones formen couples i no pas pairs perquè la unió entre dues persones és, per definició, separable (i que em perdoni el sant pare i els partidaris de l'indissoluble sagrament del matrimoni). Com que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, un actor d'aquests multicasats de Hollywood argumentava que només ho feia per no fer “el mateix error una sola vegada”. Les unions, a la vida i a la política, semblen més obertes que mai a múltiples variables.