Ens calen més independències
Les conferències d'Artur Mas i d'Oriol Junqueras han sigut com una versió protocol·lària, civilitzada i política del repte dels líders, que és una imatge prou familiar en tot el regne animal, inclosos els humans. Coincidents en el fons però força diferents en les formes, els acords i els desacords s'aniran modelant aquests dies i sabrem finalment com volen concórrer a les properes eleccions.
El discurs d'ERC –a banda de posar l'accent en el valor tàctic que la llei d'Hondt pot donar a la suma de diputats sobiranistes escollits a través de diferents llistes– empara la seva discrepància en la intenció d'oferir un programa enfocat a les polítiques socials. Aquesta orientació constitueix, precisament, el denominador comú de l'espectre esquerre del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
És ben cert que, a més a més de la batalla per la independència, tenim la de la transformació social i que resulta difícil acceptar que qualsevol de les dues pugui ser prioritària en detriment de l'altra. Treure's el llast d'un estat que ofega a través de la dominació institucional és absolutament indispensable. Però també ho és bastir una societat que disposi de recursos propis per eradicar l'atur, per instaurar una fiscalitat justa, per disposar de serveis públics de qualitat o per gaudir de bones polítiques socials. I això requereix també una altra mena d'independència: la que permet eludir les ingerències de poderosos interessos corporatius per –aquí sí– donar absoluta prioritat al benestar col·lectiu.
Dit això, volem ser veritablement un nou estat d'aquesta Europa que signa un Acord Transatlàntic de Comerç i d'Inversions que afegirà el saqueig universal a l'amenaça permanent de la UE sobre els sectors productius? Volem formar part de l'Europa que Alemanya lidera per reduir les prestacions socials, per evitar la inspecció bancària o per limitar la lliure circulació a les mercaderies i els capitals? Acceptarem que els catalans emigrats a Alemanya siguin tractats com a extracomunitaris perquè els tribunals europeus avalen la limitació del dret de residència? Aplaudirem que líders comunitaris com ara Jean-Claude Juncker tinguin el criteri sotmès pels interessos de les grans corporacions financeres? Vet aquí per què la definició de programes socials també és important: per adonar-nos que ens queden encara unes quantes independències més per batallar.
