Prou caganers

Quan arriba aquesta època de l'any es dóna als caganers un protagonisme desmesurat. Que si la novetat és tal figura, que si algú s'ha sentit ofès –un fet molt celebrat–, que si el caganer és un ambaixador de la cultura catalana... Sempre el mateix. Excessiu. El lloc d'aquesta figura és un racó del pessebre, un amagatall que contrapunteja l'escenificació religiosa i l'encant naïf de les figuretes amb una acció impròpia, intempestiva, desplaent. Però, ara que la dessacralització, la desmitificació i la transgressió són d'obligat compliment per a qualsevol cultura que es vulgui dir contemporània, el caganer ha esdevingut un rei il·legítim de la festa.

Fa unes dècades, el caganer va sortir de l'armari dels tabús amb la força d'una reivindicació. Antropòlegs, folkloristes, historiadors han explicat abastament les coincidències amb figures similars d'altres cultures i el lligam del caganer amb una veta satírica, blasfema i escatològica dels catalans. Molt bé, però no cal entronitzar-lo. Posats a reivindicar tradicions irreverents, podem recordar que, dins de les disbauxes pròpies dels dies de Nadal que donaven protagonisme a bojos i a bèsties dins de les esglésies, hi havia les llibertats d'orgue, que consistien a barrejar la música sacra amb caçons populars de tota mena. Per internet es pot escoltar la prestigiosa organista Montserrat Torrent tocant el Jo te l'encendré.

Perdem el nord de les tradicions. Fem veure que les mantenim, però les desfigurem de tal manera que les desarrelem i les convertim en eines d'aculturació. Acatem la dictadura comercial, ens mou l'afany de notorietat, tendim a trivialitzar-ho tot i a convertir-ho en pallassada. Li ha tocat el rebre al pobre caganer, que no en té cap culpa, però ja podem cantar les absoltes al capellà amb paraigua, la filosa, el caçador, la bugadera i l'anunciata, substituïts al pessebre per un Messi i un Bob Esponja.