Contra CiU i ERC, si cal

És comunament acceptat, almenys des del catalanisme, que la iniciativa del procés polític ha estat sempre de base popular, com a mínim des de la gran manifestació contra la sentència de l'Estatut. A partir d'aquell moment, les elits polítiques dels partits van veure's desbordades i arrossegades per un corrent, massiu i sostingut en el temps, que els ha impedit qualsevol possibilitat de negociació amb l'Estat. La importància d'entitats unitàries com l'ANC, Òmnium Cultural o l'AMI va en aquest sentit de bloqueig de les pròpies elits.

Amb aquesta estructura, cada vegada que hi ha hagut una demostració de força popular el procés ha pres un nou impuls. Ha estat així en les manifestacions successives i, sobretot, en la materialització de la jornada del 9-N. En canvi, quan la seqüència ha requerit la negociació entre les elits partidistes –l'evolució del 9-N ha estat el cas més clar– el procés, com a mínim, ha embarrancat.

Però, tot i la convicció de les bases, també és necessari un grau d'acord altíssim per tirar endavant un procés d'emancipació nacional, tant al Parlament com al govern. I el fet és que ara tornem a estar aturats en una casella que torna a requerir aquest pacte per dalt. I això és el que és necessari que aconsegueixin CiU i ERC, els dos partits centrals del sobiranisme català. Però, atenció, també cal preveure la possibilitat de desacord i, fins i tot, de ruptura entre les elits del catalanisme. Arribats a aquest punt, l'obligació de la societat civil és rebel·lar-se contra les pròpies elits, utilitzant els mecanismes de mobilització existents. Segur que no caldrà, però imprescindible que quedi clar.