Podem acceptar-los
Els mateixos lleons que esmolen les ungles amb Podem esdevenen xais amansits si al davant tenen un diputat amb poltrona
L'únic partit espanyol que s'ha definit amb nitidesa –i sense motxilles del passat que amenacin la credibilitat del present– sobre el dret a decidir de Catalunya és precisament el que més ulls de poll trepitja entre l'esquerra independentistes catalana. S'esforcen a presentar-los com un inconvenient pel procés sobiranista però, si ens fixem en les seves declaracions i en el seu decàleg fundacional, només poden considerar-los una amenaça els partits que els darrers anys hagin desatès el graner de la classe treballadora –o extreballadora, per ser més exactes amb el drama de l'atur–. Només aquesta por de perdre clientela explica la facilitat amb què alguns sectors esquerranosos fan el joc a la dreta i s'afanyen a donar per bones les acusacions sobre suposades pràctiques corruptes adreçades contra la direcció d'una formació que fins ara s'ha limitat a fer promeses electorals, aquest vici tan rebregat per alguns que ara veuen perillar la poltrona de l'escó.
Aquest cap de setmana, el dirigent de Podem, Pablo Iglesias, ha comparegut al circ mediàtic de la televisió pública espanyola davant una colla de feres tertulianes que se'l volien cruspir. Cruspir-se joves aspirants a reformar el sistema és una aspiració una mica lamentable, sobretot quan veus que aquests lleons d'ungles esmolades esdevenen xais domesticats si el convidat és algú que forma part del poder establert. Un dels problemes de Pablo Iglesias és l'arrogància amb què s'expressa i una de les seves virtuts és que no ho reconeix i assegura que intentarà corregir-ho. Des d'aquesta arrogància continguda, durant el seu pas per Televisió Espanyola Iglesias va donar algunes explicacions raonables a algunes acusacions forassenyades. Per exemple, que Íñigo Errejón –aquest membre de la direcció de Podem que ha perdut la feina a la Universitat de Màlaga– feia allò que fa molta altra gent sense que ningú s'hagi escandalitzat fins ara. L'única diferència és que Errejón tenia un permís verbal de la Universitat però li faltava tenir-lo també per escrit, que és el que té molta altra gent que no ha perdut la seva feina a la Universitat perquè no és de Podem. Un afer lleig, però cap monstruositat comparada amb el que tots sabem d'altres partits. Iglesias també va acceptar que el programa electoral amb què van concórrer a les eleccions europees s'ha retocat a la baixa. Una cosa és presentar-se a un parlament remot que legisla poc, diu Iglesias, i una altra de ben diferent és aspirar a governar el teu país. A mi em sembla una resposta honesta. Podem acceptar-ho o podem demonitzar-ho, tot depèn de la nostra qualitat democràtica personal.
