Violència transversal

La violència provinent del món del futbol és utilitzada com a exorcisme social i polític. El maig del 2014 vam veure com el comportament racista d'una seguidora del Llagostera, que per a més inri també era empleada del FC Barcelona, va ser contestat amb el tancament del camp del Llagostera i, per part del Barça, amb l'acomiadament laboral d'aquesta dona. L'exemplaritat d'aquella reacció amagava que hi ha centenars d'estadis que no han estat clausurats encara que quaranta mil goles juntes hi entonin càntics xenòfobs, i amagava també que el Barça no sol acomiadar cap jugador ni cap directiu per declaracions o actituds vexatòries. La contradicció és escandalosa: la societat ha castigat l'actitud d'aquella dona però ha tancat els ulls davant de, posem per cas, la desena de morts que les bales de goma i els gasos lacrimògens van causar el mes de febrer passat quan la Guàrdia Civil va disparar contra uns immigrants exhausts que nedaven per salvar la seva vida tot intentant arribar a territori espanyol de l'Estret de Gibraltar.

El recent assassinat d'un seguidor del Deportivo i els apunyalaments de dos aficionats del PSG dimecres passat a Barcelona alimentaran aquesta tècnica d'ocultació i, al mateix temps, reforçaran l'acceptació popular de la violentíssima llei de seguretat ciutadana aprovada pel PP. No es pot reduir el tot social a la part futbolística. El fet innegable és que, en els nostres dies, no hi ha res tan transversal ni socialment més ben repartit que la violència. La violència dels explotadors; dels intimidadors; dels corruptes; dels que han convertit la tortura en principi d'estat; la violència que es practica ens esferes supersticiosament considerades immaculades (com ara el món de la cultura o la universitat); la violència de decisions judicials que mantenen privilegis; la violència implícita d'una Constitució assentada en una pota militar superior a la democràcia; la violència de mitologies fantasmals com la dels petits nicolassos o d'evasors fiscals aclamats...

¿El futbol com a metàfora de la realitat? Noooo! És justament a l'inrevés: la realitat com a metàfora del futbol.