La sinceritat dels «progres»

A mi m'ha agradat molt aquest 11 de setembre. Més que res, perquè hi ha hagut poca hipocresia. En aquesta diada s'ha de destacar la sinceritat dels progres. El govern, que ja venia de fer-se el mort en el cas del referèndum d'Arenys de Munt, ha mantingut el seu to tebi i ha tornat a preparar una Diada festiva, no fos cas que si es posaven reivindicatius haguessin fet enfadar algú: unes actuacions al Parc de la Ciutadella, poca pompa, que estem en temps de crisi, i un rictus col·lectiu de serietat per representar responsabilitat. De parlar de cap on va el país, de si ja els està bé, de com estan ajudant a consolidar aquest procés de submissió als designis de Madrid... De tot això, res de res. Ja va dir el president Montilla en el seu discurs quines són les prioritats, que són unes prioritats molt progres: lluitar contra la crisi i fugir d'afers com el d'Arenys perquè no serveixen per res. Val més així que no pas que Montilla hagués dit que la crisi és una conjuntura que els toca afrontar però que en un dia com l'11 de setembre el que s'ha de fer és marcar l'horitzó nacional de Catalunya. De fet, en temps de bonança econòmica també hi havia excusa, com ara, per amagar el cap sota l'ala. Els millors, però, han estat els d'ICV. Amb el boicot a la cantant israeliana Noa han el cim (o potser no!). És igual que ella estigui per la pau a l'Orient Mitjà i arreu, que es manifesti públicament per un acord entre israelians i palestins, que aquest estiu hagi actuat amb una cantant palestina... El que importa als dirigents ecosocialistes (els que van protestar durant l'acte almenys van donar la cara) és que Noa té la nacionalitat israeliana. I el seu manual del progre enrotllat diu que la seva causa és la palestina. M'equivoco, o aquests no eren els que de joves no eren ningú si no havien estat en un kibbuts? Això sí, les agressions de l'Estat als drets dels catalans no els fan ni fred ni calor. Els progres del PSC i IVC tampoc no devien anar ahir a Arenys de Munt, perquè el poble, ecs!, es va emplenar de radicals secessionistes. De fet, la representació de l'Estat amb una cinquantena de falangistes ja va fer el fet. I tot i això, hi vam ser molts.