la crònica
Ha arribat l'hivern
La que s'havia cregut intocable classe mitjana catalana desapareix
Per fi ha arribat l'hivern. Encara que el sol, puntualment, esperarà al 21 de desembre per creuar el solstici d'hivern, tràmit astral de les lleis de l'univers, imprescindible per poder declarar de manera oficial l'arribada de l'hivern, l'hivern ja és aquí i les capritxoses temperatures juguen entre elles a veure qui constipa més gent.
Entre les diürnes i nocturnes, tenen la barra de competir amb les pulmonies obtingudes. De nit els costa més d'obtenir guardons: amb la nocturnitat hi ha una sana tendència a abrigar-se.
Les estacions d'esquí pirinenques catalanes, a la vessant sud dels Pirineus, sovint van mancades de neu. Si les temperatures i grau d'humitat són adequats, la neu artificial fabricada in situ salva molts forats de setmanes senceres. El que no poden ni podran és salvar el problema de l'altura mínima, on resten bona part de les pistes. A Vallter aquests aspectes de la neu artificial sofreixen mancances. Les estacions franceses de la vessant nord de la Pirenaica, a les mateixes altures tenen més neu. Són més fredes i humides.
La propietat de les estacions a l'inici va ser privada, però amb els problemes de neu i la manca de rendiments, és clar, anaren passant a societats i bancs, i d'aquestes, a
la Generalitat. No és simpàtic que el govern posseeixi instal·lacions esportives populars. Al principi hom se sentia controlat, cosa que no ha succeït en absolut. Bona part dels càrrecs directius són a mans dels descendents dels antics propietaris dels terrenys, de les estacions després i ara, alliberats de la problemàtica dels rendiments, n'ocupen les direccions tècniques i esportives. Dubto que envegin la Generalitat. La gent aquesta té cura del servei puntual de l'estació i de la visió que se n'emportin els practicants dels esports de neu. Amb tots els números per a una fallida, les circumstàncies –i l'administració catalana– ho han salvat. Amb la crisi, però, res tornarà a ser com abans. La que s'havia cregut intocable classe mitjana catalana està desapareixent. Podria quedar així: a) un grup de grans fortunes i banquers; b) empresaris, industrials, comerciants, etc.; c) treballadors de tota mena, i d) poble, jubilats i parats. Res de l'alegre classe mitjana catalana.
La Mediterrània occidental, envaïda pels pobles expansionistes i comerciants de l'est i centre de l'àrea, tingué un desenvolupament únic. La raça parida entre els invasors i els nadius celtibers no es desenvolupà en altura física com als països nòrdics, però sí que ho va fer cerebralment. L'esperit de treball, de rendiment, s'ha heretat, tot i que en els últims 75 anys ens han envaït progressivament races africanes i sud-americanes. Avui som encara un país diferent. No és pas per presumir-ne. Sols pretenem que Espanya ens accepti com som. Aquest hivern fa que serà mogut. Amb 86 anys al DNI, dels quals 70 han estat de lluita, m'he nomenat observador!
