L'ànima dels bancs

L'ànima de La Caixa és l'obra social. No és tan sols un bon espot publicitari sinó la realitat. Els beneficis de La Caixa van a reforçar els fons propis i la resta, a obra social. En els darrers temps La Caixa ha destinat 500 milions d'euros anuals a aquesta finalitat. Una part d'aquests recursos van destinats a beques i a finalitats culturals, però la majoria van a programes socials estrictes. Ricard Fornesa, expresident de La Caixa, mort fa nou mesos, deia: “menys Kandinsky i més Alzheimer.” O sigui, menys exposicions d'artistes i més investigació sobre malalties i protecció a la infància. No venen prou bé la seva obra social, però és immensa. La Caixa encara que actuï a través d'una empresa mercantil que controla –CaixaBank–, és una fundació que no té accionistes, que treballa per als interessos públics de la col·lectivitat.

Quina és l'ànima dels bancs? Per a qui treballa el consell d'administració del Banco Santander, del BBVA, del Banc Sabadell? Són entitats mercantils i el seu objectiu és satisfer el legítim desig dels seus accionistes, que han aportat diners i n'esperen un rendiment en forma de dividends i de plusvàlues de les accions que cotitzen a borsa.

D'aquestes afirmacions, se'n podrien desprendre dues conclusions incorrectes: que totes les caixes són entitats financeres que mereixen la més alta consideració social i que tots els bancs han de ser vistos com egoistes, només preocupats per ells mateixos. I són incorrectes perquè algunes caixes mal gestionades han estat rescatades per diners públics. Personalment, crec que tres o quatre caixes catalanes es podrien haver mantingut, però l'envestida europea i del Banc d'Espanya contra aquestes les va forçar a la desaparició. També n'hi ha hagut algunes als dirigents de les quals es demanen responsabilitats penals i algunes que van donar sobresous als seus executius, que no tenien res d'obra social. Per altra part, hi ha bancs o n'hi podria haver que, a més de donar satisfacció als accionistes, tenen un sentit social de la seva funció.

M'empipa d'allò més que es cregui que el model de caixes estava condemnat al fracàs pel fet de ser entitats no mercantils. I que es cregui que només les societats anònimes tenen futur, ja que estan assegurades pel fet de que només pensin en elles mateixes. Hi havia un bon amic –desaparegut–, que deia que SA volia dir Sense Ànima, però tot i la seva manifestació era un banquer o un bancari –sense capital al darrere– que en tenia molta, d'ànima, en el banc on treballava. En definitiva, a l'hora de judicar l'obra d'un banc o d'una caixa, hem de judicar els professionals que la porten. L'ànima d'una caixa ben gestionada és la seva obra social i mereix un gran respecte. L'ànima d'un banc ben gestionat i amb sentit de la responsabilitat és la d'un professional que treballa per al personal –com a les caixes–, per als accionistes i per a la comunitat on actua, ja que dóna crèdit, capta i remunera dipòsits –com les caixes– i dóna servei al client.