#TTIP
Des de l'anunci fet pel president Obama el febrer del 2013 de l'inici de les negociacions entre els EUA i la UE per ampliar l'Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (TTIP, en la sigla anglesa) s'ha anat concretant, amb la més absoluta opacitat, una amenaça de primer ordre per a la democràcia, la cohesió social i la sostenibilitat ambiental. Un cop s'han filtrat els continguts d'aquest tractat i s'ha anunciat la seva imminent aprovació, no hauríem de parlar d'una altra cosa. Davant d'allò que representa un atac real als nostres drets de ciutadania, hauríem d'esmerçar tots els esforços per evitar que es consolidi el triomf dels mercats sobre la democràcia, que els diners continuïn humiliant els valors, que el creixement d'uns pocs justifiqui la misèria de molts, i que persistim en la destrucció del nostre medi ambient tot onejant la bandera de la competitivitat. Podem fer veure que aquest tema ens sobrepassa i que ara tenim altres prioritats, però no evitarem que els seus impactes ens afectin. A tots i cadascú de nosaltres. A la majoria de manera dramàtica.
Si no aconseguim aturar el TTIP, oblidem-nos de regenerar la democràcia, de promoure la cohesió social i de defensar la sostenibilitat ambiental. El TTIP consisteix en un acord que vol promoure el creixement econòmic i, per aconseguir-ho, es planteja quatre objectius: (1) eliminar les obligacions duaneres entre els EUA i la UE (de fet, ja molt escasses i només reduïbles en el sector de l'agricultura); (2) eliminar les anomenades barreres no aranzelàries, és a dir, aquelles restriccions ètiques, socials, ambientals o democràtiques que limiten la competitivitat; (3) atorgar a les empreses el dret a litigar –en espais jurídics privilegiats– contra els estats que intentin regular les seves activitats i afectar així els seus interessos econòmics; i (4) garantir la circulació de capitals i establir quotes que limitin els moviments de les persones treballadores. És a dir, les empreses manen.
Usant una terminologia que avui tots reconeixem, l'aprovació del TTIP implica atorgar tot el poder a les grans empreses i oblidar-nos del dret dels ciutadans a decidir res. Vivim, efectivament, en “democràcies capitalistes”; però la convivència entre la democràcia i el capitalisme és i ha estat sempre tremendament difícil. La democràcia és un règim polític basat en la igual dignitat de totes les persones, que defensa valors col·lectius i que s'expressa en l'espai públic. El capitalisme, en canvi, és un model econòmic basat en l'èxit dels més forts, que defensa els interessos particulars i que s'expressa a través de la sublimació del individualisme. Ja fa algunes dècades que la part capitalista de la parella està imposant el seu ritme a la part democràtica; però el TTIP pot ser la cirereta; la victòria final d'un sistema econòmic (en mans de les grans corporacions) que fa allò que li interessa sense ni preocupar-se ni consultar per a res el sistema politicosocial (ja només capaç de gesticular).
La probable aprovació del TTIP és una amenaça per a la majoria de nosaltres, però també una manifestació de la nostra submissió. Els seus continguts són preocupants, però també ho és la incapacitat que estem mostrant per fer-hi front, per oposar-nos-hi o, més modestament, simplement per parlar-ne. La potència del discurs dominant és tan aclaparadora que no només fem via cap a l'escorxador de manera pacífica sinó que fins i tot hi posem entusiasme, i empentem els de davant exigint-los esforç, competitivitat i que s'espavilin d'una vegada. No sé qui són exactament els impulsors d'aquest tractat, però me'ls imagino perfectament, observant-nos i fent-se un tip de riure. No els ho hauríem de permetre.
