La via lenta

Miquel Iceta ha acceptat que, si es fa una reforma de la Constitució i, a Catalunya, surt que no en el referèndum, es faci una consulta sobre la independència de Catalunya. El titular és d'entrada cridaner i no deixa de ser un full de ruta amb oportunitat federalista, d'altra banda ja provada en aquesta història tan fatigosa de les relacions entre Catalunya i Espanya. El que passa és que, amb la Constitució a la mà, el camí proposat per Iceta no és que sigui utòpic, perquè es podria dir el mateix dels de Mas i Junqueras, però no és precisament curt. I ja admeto que un dels problemes del procés independentista és que no hem sabut explicar ni la complexitat ni que això és llarg. Però repassem el pla Iceta amb la Constitució i els temps electorals a la mà. Primer calen unes eleccions, el 2016, en què guanyi el PSOE. Després, que el PP i Podem s'avinguin a fer una reforma. Pactar-la. I que fins a dues terceres parts del Congrés i del Senat l'aprovin. Després, la mateixa Constitució mana que es dissolguin les Corts. I, vist com costa arribar al poder, no sembla que el PSOE volgués fer-ho abans del que toca: el 2020. Per tant, hi haurà eleccions el novembre del 20. I les noves Corts que en surtin han de ratificar la reforma, altre cop per dos terços, cosa que ens porta a començaments del 2021. Després, encara cal organitzar el referèndum de ratificació. I seria aleshores, si una majoria de catalans diuen no a aquesta via, que Iceta creu que caldria plantejar una llei de la claredat com la del Quebec per tal de votar la independència. I, amb els resultats a la mà, caldria negociar amb l'Estat, però no obligatòriament, la independència a partir del 2022. No es pot dir que Iceta no sigui un polític coherent. Però la independència arribarà abans segons la matemàtica de la història d'Alexandre Deulofeu, el 2029, que per la via lenta d'Iceta, per molta majoria social que hi hagi.