Pressió a ERC

“Hi havia moltíssima pressió a l'entorn d'ERC.” Aquesta és la raó que Marta Rovira esgrimia dilluns a La nit a RAC1 per explicar la decisió dels republicans de no presentar una esmena a la totalitat dels pressupostos. Potser és que una entrevista a la nit després d'una jornada intensa entorn a aquest tema facilita les confidències o potser és perquè Xavi Freixes no es cansa de collar l'entrevistat, però el cert és que la número dos d'Esquerra va acabar confessant que havien hagut de cedir davant la “sensació generalitzada” en l'opinió pública que una esmena d'ERC contra el projecte del govern hauria fet saltar pels aires les converses entre Mas i Junqueras per a les eleccions plebiscitàries.

La pressió a Catalunya és brutal. Ha trinxat, des de tots els flancs possibles, CiU i Artur Mas i ara s'acarnissa també en Esquerra i el seu líder, especialment des del 25 de novembre, quan el president de la Generalitat va exposar la seva proposta de plebiscitàries. Gairebé ningú hauria pensat fa poc més de dos anys que la política catalana viuria aquest gir tan contundent, que hi hauria hagut un acord per fer una consulta, que s'hauria celebrat el 9-N malgrat tots els peròs, que al president, la vicepresidenta i la consellera Rigau els cauria una –perillosa– querella per aquest tema, i que CiU enfilaria el final de la seva història. Ningú hauria dit que avui estaríem parlant d'una llista independentista per buscar la majoria absoluta en unes plebiscitàries. Ni que en la política espanyola començaria a obrir-se pas la idea que potser el referèndum serà inevitable...

Hi ha pressió. És clar que hi ha pressió. Perquè s'ha arribat fins aquí després d'una conjunció astral sorprenent i inesperada, i l'exigència d'aprofitar el moment és aclaparadora. En la negociació entre Mas i Junqueras no hi ha lloc per a mitges tintes. O hi ha pacte o no n'hi ha. I un no-acord seria políticament devastador. Evidentment que hi ha pressió. I n'hi haurà molta més.