Foscor

El centre d'art La Panera de Lleida presenta aquests dies una exposició que només es pot contemplar en la més absoluta foscor. Es troba en una gran sala que ocupa la planta baixa de l'edifici. La sala està tancada fins a la darrera escletxa, per tal que no hi entri ni un raig de llum. Per visitar-la cal anar a buscar un treballador del museu. Ell obre la porta i fa una breu explicació en un petit rebedor mentre els ulls s'habituen a la penombra. L'exposició Desvelo y traza, explica, és de l'artista Sara Ramo i l'ha produït el centre d'art Matadero de Madrid. A continuació, el treballador condueix els visitants cap a l'interior de la sala enmig d'una foscor aclaparadora. Amb una petita llanterna, assenyala el terra i guia els visitants fins a unes cadires situades en un punt que podria ser el centre de la sala. Llavors apaga la llanterna i la negror esdevé absoluta. L'espectador es queda sol, enmig d'un espai de dimensions desconegudes, envoltat d'escultures que no pot veure però que intueix que hi són, engolit en la més profunda obscuritat.

No hi ha indicacions. Només seure i mirar cap a la negror. En aquest úter artístic l'obscuritat és tan completa que al principi no hi ha diferència entre obrir i tancar els ulls. Però, a mesura que passen els minuts, les pupil·les es dilaten, s'activen fotoreceptors que normalment estan inactius i dispersos per la retina, i al final es comença a intuir la forma d'alguns objectes. Llavors l'espectador creu que pot situar-los en l'espai, es fa una idea sobre la seva dimensió i intenta imaginar què representen, tot i no poder distingir què són ni de quin material estan fets. Al cap de vint minuts, el treballador dóna la visita per acabada i porta el grup a la sortida. No diu res dels objectes, ni encén el llum. Les escultures continuaran sent ombres en la foscor. L'espectador marxarà sense haver sabut què era realment allò que l'envoltava.

Després d'una exposició així, fins i tot la llum de Lleida al desembre resulta radiant. La ciutat està magnífica sota uns núvols espectaculars. L'espectador, convertit de nou en ciutadà, se'n va a fer unes braves al Roma en bona companyia. Oblida l'exposició, riu uns acudits, beu una canya, comenta la situació política, mira unes fotografies, queda per al cap setmana. Torna a casa distret, pensant en tot allò que l'envolta, en la feina i les filles, en les relacions i els somnis, en la joventut i en el futur, caminant com sempre, alegre i a les palpentes, enmig de la foscor.