No en som prou
Per a aconseguir el que volem, amb una victòria clara, no en som prou i no ens podem conformar amb els que som ara
Els processos d'emancipació nacional no han estat mai cosa de bufar i fer ampolles. I quan, com el nostre, va per vies exclusivament democràtiques i pacífiques, els obstacles també hi són. En aquest cas, és absolutament imprescindible l'existència d'una majoria social favorable a la idea d'independència i, per tant, partidària de posar fi a la dependència de l'estat on es troba integrat el poble en qüestió per tal de construir-ne un de propi. Una decisió que en capgira el curs de la història, tot determinant-ne el futur de les generacions que vindran, necessita una majoria democràtica que l'avali. I les majories es formen a partir de la meitat més un. Així va ser en el cas del referèndum del Quebec, el 30 d'octubre de 1995, on els contraris a la independència es van imposar pel 50,7% dels vots emesos, enfront dels 49,3% dels que n'eren partidaris. Tot i un marge tan exigu, ningú no en va posar en dubte els resultats i el no va ser acceptat com a vencedor. Guanya, doncs, qui supera el 50% dels sufragis i perd qui no hi arriba. Això és inqüestionable ja que, òbviament, eren més els que volien una cosa que no pas els partidaris de l'altra. Però, tot i el desenllaç plenament democràtic a les urnes, una cosa és una victòria matemàtica, ni que sigui pels pèls, i una altra un triomf innegable que permeti brandar en alt les xifres, des de la comoditat civil d'un suport social que no admeti qüestionaments.
No cal dir que, per a la comunitat internacional, i per a la mateixa societat catalana, el resultat al qual hem d'aspirar no és tan sols de victòria matemàtica, sinó d'èxit ciutadà, amb unes xifres finals que parlin soles, amb contundència, sense necessitat d'aclariments. Per a assolir-ho, cal una majoria sòlida i estable. I és cert que el canvi produït en el si de la nostra societat, els darrers anys, ha estat espectacular i que, avui, tot fa pensar que el primer grup d'opinió sembla decantar-se per la independència. Però no ens podem confiar i pensar que ja tenim la feina feta. En absolut! Ser el primer grup d'opinió no significa, exactament, tenir la majoria i, a més, tenir-la ben qualificada i de llarg. Sabem que, si més no, hi ha dos milions de compatriotes que, al Principat, estan per la causa. Però i tots els altres? Per a aconseguir el que volem, amb una victòria clara, no en som prou i no ens podem conformar amb els que som ara.
Hauríem d'aspirar a sumar i convèncer el 20% del cos electoral que és perfectament convencible, que mai a la vida s'ha definit com a independentista, ni s'ha imaginat que un dia podria ser-ne, però que no hi és hostil i entén que som en una cruïlla i que cal decidir cap on anem, perquè com estem no aguantem més. Penso en els sectors socials procedents de les diferents onades migratòries, els quals han de creure's que ells són part del país, que no hi seran ciutadans de segona categoria i que, en una Catalunya lliure, podran tenir més qualitat de vida i més igualtat d'oportunitats que ara. I que, per a ser català, no han de renunciar a ser el que ja eren abans d'arribar aquí ells o els seus. I en els empresaris, fatigats d'un estat incompetent, aliè als valors de la cultura de l'esforç i la creativitat, corrupte fins al moll de l'os i que margina els sectors més emprenedors, castigant-los sense les
infraestructures i els instruments que els calen. I en la gent progressista que dubta sobre el futur model de societat catalana, totalment per a fer i que és a les nostres mans només, i que no s'adona que l'alternativa és quedar-nos en el model social espanyol d'ara i de sempre que, per pura aritmètica, Catalunya no podrà mai
canviar. El futur depèn de nosaltres, però el tindrem més segur si, defensant-lo
lliure, just i culte, som molts més dels
que ara som, ens donem les mans al carrer o ens vestim amb samarretes grogues i vermelles.