Espanya estripa les cartes

El 18 de febrer del 2006 milers de persones inunden els carrers de Barcelona en defensa de l'Estatut aprovat al Parlament –700.000, segons la Plataforma pel Dret a Decidir, 125.000 segons la Guàrdia Urbana– darrere d'una pancarta amb el lema “Som una nació i tenim el dret a decidir”. És el primer cop que d'una manera tan ostensible es fa servir el terme “dret a decidir” que tanta volada agafarà els anys a venir. Tots els consellers d'ERC són presents a la manifestació.

Estem ja en la fase final de la negociació, a poques setmanes que el Congrés aprovi l'Estatut retocat quan a finals de febrer ETA irromp en el debat estatutari, cosa que, d'entrada, afavoreix les tesis del PP que els processos basc i català estan lligats, cosa que no era certa. La banda terrorista fa públic un llarg document titulat Reflexions sobre la iniciativa de Catalunya, en el qual recorda que va impulsar una treva parcial en l'àmbit dels Països Catalans que, diu, “ha servit per reforçar les relacions polítiques entre l'esquerra abertzale i l'independentisme català”. ETA reivindica el dret a l'autodeterminació com a peça clau per posar fi al conflicte a Euskadi. L'organització armada dóna munició al PP.

Malgrat tots els entrebancs, el Congrés dels Diputats aprova el 30 de març del 2006 un Estatut al qual han modificat el 50% dels textos. Hi voten a favor PSOE, CiU, PNB, IU-ICV, BNG i Coalició Canària. Hi voten en contra ERC, PP i Eusko Alkartasuna (que està dins del Grup Mixt). S'abstenen Chunta Aragonesista i Nafarroa Bai (també al Grup Mixt). Durant la seva intervenció en el plenari que aprova l'Estatut, el cap de l'oposició, Mariano Rajoy, retreu al govern del PSOE que aquest serà el primer cop des de la Transició que un Estatut s'aprova “sense el consens de la cambra”, amb només un 54% de vots favorables. Al seu torn, Joan Puigcercós, en nom d'ERC, l'únic partit català que s'ha desmarcat del consens assolit a Madrid, demana un cop més a la resta de partits que facin marxa enrere i no aprovin un Estatut que “deixa Catalunya a mitges”. Esquerra manté que sense una agència tributària pròpia que recapti tots els impostos el país no farà res de bo. El temps li donarà la raó.

No passa ni una setmana de l'aprovació de l'Estatut que el president de la Comissió Constitucional del Congrés, Alfonso Guerra, fanfarroneja d'haver “passat el ribot” per l'Estatut. Guerra qualifica el text d'“infumable”. Novament, els vencedors humilien Catalunya.

Al maig, l'Estatut passa el tràmit del Senat, que l'aprova amb els vots favorables del PSOE, CiU i IU. Només hi votarà en contra el PP. Aquest cop Esquerra opta per l'abstenció, juntament amb EA i el PAR.

Ara li arriba el torn a la ciutadania. El president Maragall convoca els catalans a les urnes el 28 de juny del 2006 perquè ratifiquin en referèndum el nou i descafeïnat Estatut. Convergència, socialistes i Iniciativa fan campanya pel sí mentre que Esquerra i PP, per motius oposats, demanen el vot negatiu. Els republicans consideren que s'ha traït l'esperit del text aprovat al Parlament, mentre que els conservadors continuen defensant la inconstitucionalitat del text tot i les retallades. Gairebé 2.600.0000 catalans fan cap a les urnes, un 49,4% del cens, xifra que els partits catalans coincideixen a qualificar de “baixa”. El sí obté el 73,9% dels vots emesos, pel 20,7% del no. En comparació amb l'aprovació del referèndum del 1979, la participació ha estat deu punts més baixa el 2006 i els vots favorables han estat un 14% menys que els que va obtenir l'Estatut en vigor fins al moment.

L'Estatut entra definitivament en vigor el 9 d'agost del 2006 després de ser publicat al Butlletí Oficial de l'Estat com a llei orgànica 6/2006 del 19 de juliol de Reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Immediatament, l'Estatut és portat al Tribunal Constitucional. Hi presenta recurs el Partit Popular, tal com ja havia anunciat des que es va aprovar al Parlament de Catalunya la primera versió, però també ho farà el Defensor del Poble, el socialista Enrique Múgica; i els governs autònoms de Múrcia, La Rioja, Aragó, País Valencià i les Illes Balears. Els motius de cadascú són diversos, però en el fons tots persegueixen que Catalunya no tingui més autogovern ni cap competència que pugui estar per sobre d'altres comunitats autònomes. És irònic, però, fins i tot parts de l'articulat contra les que es recorre van ser validats pel mateix PP en altres comunitats autònomes.

La deliberació del Constitucional serà llarga i estarà molt mediatitzada políticament. El Tribunal s'ha convertit en una arma que es disputen el PP i el PSOE. No es posen d'acord en la renovació de quatre dels magistrats que l'integren –inclosa la presidenta– cosa que manté el tribunal bloquejat tot i que el mandat dels magistrats expira el 2007 i abans d'aquesta data no s'espera un pronunciament, que finalment arribarà el 2010.

Durant aquest interregne la política va fent tombs. El primer secretari dels socialistes catalans, José Montilla, és el president dels catalans des de l'1 de novembre del 2006 i està punt d'expirar el seu mandat. Aquelles eleccions les va guanyar novament, en vots i escons i per una diferència notable, Convergència i Unió, però ERC –que tenia la clau de la governabilitat– es va inclinar per reeditar un segon tripartit. Montilla es va comprometre que no fos un nou Dragon Khan (expressió periodisticopolítica que va fer fortuna durant els anys del mandat de Pasqual Maragall) però es va trobar amb un govern espanyol amb menys complicitats de les esperades. A Montilla li va tocar pagar els plats trencats de les moltes prevencions que havia aixecat a Espanya l'aprovació de l'Estatut, tot i que Zapatero havia revalidat la seva majoria minoritària al Congrés dels Diputats.

La resolució del TC penja com una espasa de Dàmocles sobre la política catalana. Els rumors que l'alt tribunal posarà fi a l'agònica espera són constants, fins al punt que el 26 de novembre del 2009 una dotzena de diaris catalans publiquen un editorial conjunt que sota el títol La dignitat de Catalunya demana una renovació del Constitucional abans no dicti sentència, tenint en compte que hi ha magistrats que han mort i d'altres que han exhaurit el mandat. Els redactors de l'editorial consideren que el TC no està legitimat per pronunciar-se sobre l'Estatut.

No serà fins al 28 de juny del 2010 que el TC dictarà sentència per majories variables i el 9 de juliol fa pública la resolució completa. Hauran passat pràcticament quatre anys clavats que han fet créixer a Catalunya el sentiment de greuge envers la resta de l'Estat. A la fi declara inconstitucionals catorze article, en reinterpreta vint-i-set més i es pronuncia clarament sobre la no-validesa jurídica del preàmbul, en què Catalunya es defineix com a nació.

Aquell Estatut nascut de l'anhel de combinar la necessària llibertat del poble català amb l'encaix a l'Estat espanyol, aprovat al Parlament de Catalunya l'any 2005, passat pel ribot del Congrés i tot i així validat pel poble català en referèndum el 2006 queda en paper mullat. El Tribunal Constitucional, conscientment o inconscientment, acaba de donar el cop de porta més sorollós als nassos d'aquells que creuen que catalans i espanyols s'han d'entendre. Game over. Entrem en una nova etapa històrica.