A cremallengües
Breu passejada per les terres de Togo
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
El 1967, el tinent coronel Étienne Eyadéma va esdevenir president de la República de Togo, després d'un cop d'estat. Des de la independència del país, set anys abans, el govern ja dictatorial del país havia estat protegit per França i el nou president (que va romandre cap d'estat fins a la seva mort, el 2005) va intentar accentuar aquesta protecció, esdevenint un dels aliats més segurs dels interessos econòmics i polítics francesos a la costa occidental africana. En un punt, però, va posar París de mal humor: la crítica retòrica de la presència de la llengua francesa. Dic retòrica perquè va mantenir el francès com a única llengua oficial. El president va iniciar una “política de l'autenticitat”, que tenia per objectiu “el refús del poble d'adherir-se cegament a ideologies importades”. Una de les conseqüències d'aquesta política va ser la interdicció dels noms vinguts de fora, essencialment de França. Una interdicció que va obligar una gran quantitat de persones a canviar de nom. Ell mateix va donar l'exemple, substituint Étienne per Gnassingbé. Una substitució certament curiosa ja que Gnassingbé era el seu veritable cognom...
Així doncs, els togolesos van haver de trobar-se un nou nom. Alguns van aprofitar-ho per burlar-se del poder i, en particular, de la funció pública togolesa amb noms com Gale (Aquí hi ha calés), Adekowole (Només saben xerrar) o Mitimi (En tenim prou de vosaltres). Aquests noms, però, aviat també van ser prohibits. Alguns van pagar amb la vida les seves ganes de mofa.
Poc després de la independència dues llengües autòctones van aconseguir un estatus particular, l'éwé i el kabyé. El kabyé era la llengua materna de Gnassingbé Ayadéma i per això la zona lingüística escollida per crear l'estàndard del kabyé era precisament el poble natal del president. Avui, sota els auspicis de Faure Essozimna Gnassingbé, fill del precedent i, pel que diuen els entesos, encara més dotat que el seu pare per a la desídia i la corrupció, el francès continua sent l'única llengua oficial. Onze llengües, però, poden ser emprades durant la fase d'alfabetització escolar: éwé, kabyè, tem, ben, ifè, bassar, konkomba, nawdum, lamba, anufo i gurma. A la secundària, sols el francès és autoritzat. És poc, certament, però sempre millor que durant la presència francesa, quan una llei colonial deia: “L'ensenyament ha de ser impartit exclusivament en francès. Les llengües estrangeres i els idiomes locals queden prohibits.” Cal tenir present, a més, que en la mentalitat francesa, llengua i idioma no són sinònims, sinó jerarquitzats.
E
