El PSOE i la reforma impossible
2014. El PSOE insisteix que la fórmula per garantir l'encaix de Catalunya dins d'Espanya és la reforma de la Constitució perquè consagri un estat federal; Catalunya, però, ja ha superat la pantalla
i genera més frustració
i divisió”
del PSOE
al Congrés dels Diputats
Congrés dels Diputats
El temps passa, però les hemeroteques queden i juguen males passades. El 1974, en el famós congrés socialista de Suresnes que va entronitzar el duet González-Guerra, deia un imberbe Alfredo Pérez Rubalcaba: “La solució definitiva del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol passa indefectiblement pel ple reconeixement del seu dret a l'autodeterminació, que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol.” Pecats de joventut.
Des que el PSOE va ser govern el 1982, els socialistes no han fet res ja no perquè els pobles d'Espanya puguin exercir el lliure dret a autodeterminar-se, sinó perquè Espanya sigui un autèntic país federal. La reforma del Senat, tants cops demanada des de Catalunya, sempre ha estat ajornada per altres prioritats indefinides i l'encaix autonòmic s'ha anat resolent a còpia de nyaps i d'omplir més o menys el cove català, que el basc i el navarrès ja estaven
ben farcits.
És cert que durant dècades
el PSOE ha salpebrat la política espanyola amb la qüestió federal, sobretot quan les queixes catalanes han pujat més de to.
I ha estat des que a Catalunya s'ha disparat l'alarma independentista quan el PSOE hi ha fet més èmfasi, preconitzant una reforma de la Constitució que hauria de ser el guariment de tots els mals.
Mentre Alfredo Pérez Rubalcaba va ser secretari general
del PSOE va ser l'únic polític
espanyol que va defensar amb una certa vehemència que “l'únic punt de diàleg possible entre Mas i Rajoy és la reforma de la Constitució”. Pérez Rubalcaba va ser l'únic que va fer costat des de l'altra banda de l'Ebre a Pere Navarro, fins i tot quan els seus l'havien deixat sol a Catalunya.
El successor del veterà dirigent espanyol a la secretaria general del PSOE ha tingut una actitud més ambigua sobre la qüestió. És cert que el juliol del 2014, durant el congrés extraordinari del PSC, Pedro Sánchez es va comprometre a impulsar una reforma federal de
la Constitució i va exigir als dos presidents, l'espanyol i el català, “que es deixin de retrets i treballin junts per fer possible una reforma federal de la Constitució”.
Aquest ànim de propiciar l'entesa Mas-Rajoy no té, però, res a veure amb la defensa dels interessos dels catalans. Ho palesa el fet que a finals de juliol del 2014, abans d'entrevistar-se per primer cop amb Mariano Rajoy, Pedro Sánchez assegura que proposarà al president espanyol “un pacte per fer front al repte sobiranista”. I matisa sobre el que ha dit a casa del PSC: “La Carta Magna no es pot obrir en canal, hem d'estudiar-ne la reforma, deixant ben clar de bon principi quines són les línies vermelles que conjuntament no permetrem que ningú traspassi.” Fora dubtes.
Segons Sánchez, en la reforma de la Constitució no hi tenen cabuda ni un referèndum perquè els espanyols triïn entre monarquia o república ni, evidentment, res que tingui a veure amb l'exercici del dret d'autodeterminació. Ai, Suresnes!
Els barons i baronesses del PSOE són al costat de Pedro Sánchez. La dirigent amb més autoritat moral dins el partit, l'andalusa Susana Díaz, adverteix que ella vol “una Espanya atractiva, de la qual ningú vulgui marxar” i que defensarà la seva posició “davant l'immobilisme del PP i les aventures dels sobiranistes”. Mesos més tard, a finals d'octubre, el mateix José Bono –un dels falcons socialistes– fa una crida quasi agònica a oferir “el que calgui a Catalunya perquè no marxi” i juntament amb una estranya companya de viatge, la conservadora Esperanza Aguirre, defensa
durant la presentació del
darrer llibre de l'exdirector d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, que la tercera via és la solució per a Catalunya.
Els socialistes s'omplen molt la boca amb la reforma de la Constitució, però els fets són diferents de les paraules. L'agost del 2014 Pedro Sánchez anuncia que no demanarà al Congrés, com havia dit abans de la primera entrevista amb Rajoy, que es creï una ponència per reformar la Constitució, perquè “seria fer el joc als nacionalistes”. I anuncia que les qüestions relaciones amb l'afer català es posposen fins passat el 9-N.
Això no és obstacle perquè durant la primera
reunió que manté amb Artur Mas, a principi de setembre, li proposi de nou la reforma de la Constitució “com a única via per evitar la fractura social a Catalunya” i promet a Mas una reforma que reconegui la “singularitat de Catalunya”. Una afirmació que parteix d'un impossible.
La mateixa frase posada en boca del nou ministre de Justícia, el conservador Rafael Català, poc després de prendre possessió del càrrec al setembre li reporta una sorollosa esbroncada de la caverna mediàtica i dels companys de govern. A més, Rajoy també al setembre critica els socialistes al Senat i en una dura rèplica a una intervenció de José Montilla, que li demana només que dialogui amb Catalunya, li contesta que “vostès quan no saben què fem parlen de reformar la Constitució”.
Alguna raó té... La posició de Rajoy provoca que el mateix
dia el PSC renunciï a presentar al Parlament de Catalunya
una proposta de reforma de la Constitució.
A mesura que s'acosta el 9-N els socialistes tanquen files amb el PP, sabent que això agrada més a la seva parròquia que no pas el discurs federal. Els socialistes espanyols deslegitimen la consulta primer i el nou 9-N després i acusen la Generalitat de “prendre el pèl als catalans” i de portar el país a l'abisme.
Intel·lectuals federals
Un dels retrets que més s'han fet des de Catalunya és que la intel·lectualitat espanyola d'esquerres ha estat callada mentre el PP ha anat martellejant el Principat. On són ara els artistes, escriptors i companyia que tan ràpidament es van mobilitzar contra la guerra d'Iraq quan governava Aznar? Han trigat a reaccionar. El juliol del 2014 es feia públic que un grup de 900 acadèmics, periodistes, escriptors i personalitats del món de la cultura havien firmat un escrit que portava per títol España federal en una Europa federal. El text insta partits i institucions a impulsar una reforma de la Constitució per convertir Espanya en un estat federal, ja que consideren que això “afavorira el reconeixement de les identitats diverses que componen el nostre país”. Tanmateix defensen la transformació del Senat en una autèntica cambra federal –ja hauria de ser-ho segons la Constitució vigent– i demanen una distribució clara de les competències entre govern central i autonomies per “evitar litigis o interpretacions interessades de part”.
En una mostra d'habilitat redaccional eviten esmentar en cap cas Catalunya, ni defensen el dret d'autodeterminació dels pobles ni res semblant. Es tracta, doncs, d'un text light que té com a objectiu donar cobertura intel·lectual a la posició política del PSOE.
Entre els impulsors del manifest hi ha Nicolás Sartorius, Victoria Camps, Ignacio Escolar, Baltasar Garzón, Almudena Grandes, Cristina Almeida, Cristina Narbona i altres il·lustres pròxims o molt pròxims a l'òrbita del PSOE.
Podem pot fer-ho
Ningú en tan poc temps havia aconseguit tant. El fenomen Podem (Podemos) ha trastocat la política espanyola a una velocitat meteòrica. Aquest moviment polític liderat pel televisiu Pablo Iglesias –professor de Ciències Polítiques i analista polític habitual de les tertúlies de La Sexta– es va crear el gener del 2014 i es va inscriure al registre de partits polítics al març. Només dos mesos després es presentava a les eleccions europees i aconseguia cinc eurodiputats i un suport electoral del 7,98%. L'enquesta del CIS feta pública l'octubre d'aquest any revela que Podem és la primera força política en intenció directa de vot –tres punts per sobre del PSOE i a gairebé sis del PP– i la tercera en estimació de vot, a 1,4 punts del PSOE i a menys de quatre del PP. En cercles polítics s'assegura que l'enquesta ha estat cuinada perquè vaticinava la desfeta absoluta del PP. Sigui com vulgui, cal tenir en compte que el PP a dia d'avui governa amb majoria absoluta.
Podem, en bona part hereva de les manifestacions del 15-M i amb un ideari revolucionari vers l'statu quo, dinamita el bipartidisme i supera per l'esquerra PSOE i Izquierda Unida. Tot i que
el seu ideari no
està gaire definit –en el tema català
el seu pronunciament no és diàfan–, és evident que la
seva existència
la potència amb
què ha aparegut en l'escenari polític genera un gran problema al PSOE en ple procés de reconstrucció.
La política espanyola es
basa en l'alternança i Podem trenca l'esquema. En definir-se com un partit anticasta
no és un aliat possible per
a un pacte. Sense majories absolutes, l'única opció
que els queda als socialistes, però també als populars, és trenar una gran coalició a l'estil alemany. Res, però,
garanteix que això a mig termini beneficiï encara més Podem. El PSOE té mala
peça al teler.
