Les abraçades

Haurem d'acceptar els principis de radicalitat democràtica que impedeixen que en David Fernàndez es torni a presentar, i la paradoxa que justament un dels aspectes que ens anima a votar-lo sigui el que ens impedirà fer-ho. Potser, més que acceptar -que sempre connota una certa complaença- hauríem d'escriure resignar-nos, que expressa millor la sensació de pèrdua i la nostàlgia prevista amb la qual molts viurem el seu allunyament dels escenaris de la política, o com a mínim dels escenaris que els mitjans acostumen a reproduir i amplificar. Quan s'han contemplat amb antipatia les polítiques impulsades pel govern de Convergència i Unió, i quan es percep amb nitidesa resplendent que la seva cultura política, els seus referents, el seu model econòmic, el seu model de país, de societat i, fins i tot, de relacions humanes, els situen clarament entre les files de l'enemic ideològic, és veritat que abraçades com la del parlamentari de la CUP i el president del govern català no només són sorprenents, sinó que també neguitegen i poden incomodar. Ho és, de veritat, sempre que no s'esdevingui un miracle nadalenc dels que deixen en suspensió el temps, la neu i les animadversions, com en el cas d'aquells soldats de la Primera Guerra Mundial que van abandonar per unes hores les trinxeres per abraçar l'enemic, o en moments històrics en què la intensitat de les emocions col·lectives estova la tensió i el nervi del combat polític diari, com va succeir el 9-N. Especialment si es té la naturalesa sentimental que hem entès que té David Fernàndez. Retreure-ho i destacar-ho com un debilitat, com la prova d'una excessiva mansuetud amb l'enemic, com va fer Pablo Iglesias, és tan injust com erroni. Potser, terres endins, distanciar el seu projecte de ruptura democràtica del projecte de ruptura democràtica dels independentistes catalans li pot aportar algunes simpaties, però des dels sectors més mobilitzats de l'esquerra catalana, el dard adreçat al cupaire si alguna ferida ha causat ha estat entre els que des d'aquí seguim amb un somriure les seves batalles contra l'Espanya més reconsagrada. Càlcul i amor no són compatibles, va comentar David Fernàndez, sempre prodigiosament afinat. I és precisament això el que ha despertat tantes simpaties per la CUP, el descobriment que en la seva acció política hi ha molt més amor que càlcul, és a dir, més compromís sincer, més autenticitat i transparència i, al capdavall, més legitimitat. Perquè en aquest país ja hi ha moltes pells erosionades i sensibles, que han anat desenvolupant al·lèrgies i intoleràncies amb els tacticismes, les impostures i les estratègies electoralistes, i espero i desitjo que això també acabi passant factura als que, amb astúcies i punyeteries, i servint-se de la cort habitual que envolta a qui exerceix el poder, procura patrimonialitzar l'anomenat procés i liderar-lo i segrestar-lo per dominar-ne els temps i els entusiasmes en benefici propi. Sàpiguen els calculadors de tota mena que ni les festes, ni les abraçades, ni els amors són per sempre.