De set en set
De nou, la novetat
Una màquina política imbatible és aquella que no només conquereix el poder sinó que, arribat el moment del propi desgast, genera una nova alternativa de poder des de les seves entranyes. L'espanyolisme ha assolit aquesta proesa de perpetuació a través de l'autorecanvi. Pronunciaments, desfeta colonial, regeneracionisme, repúbliques fràgils, dictadures, onades de conservadorisme substituïdes per un progressisme –recordem-ho– poc influït pels ideals de la Il·lustració, lerrouxisme, terrorisme d'Estat, presidents d'esquerres i exiliats (com Azaña i Negrín) confessant que per a ells Franco representa una complicitat contra el separatisme, blindatge constitucional i silenci exculpatori dels crims del franquisme..., tots aquests nòduls marquen el moviment polaritzat de la història de l'Espanya contemporània. Enmig d'aquests canvis d'escenari entre conservadors i progressistes, un factor es manté sempre dempeus: l'espanyolitat, la idea sacrosanta d'Espanya. Tornem a ser dins d'aquest bucle. Un cop més l'espanyolisme, amb tots els seus tentacles omnímodes, ha fabricat la seva enèsima modernitat. Ara es diu Pablo Iglesias.
Aquesta nova icona alimentada al laboratori televisiu de José Manuel Lara, una persona que no sembla gaire propensa a cantar A las barricadas, demostra un cop més la capacitat adaptativa de l'espanyolisme. Convertida ja en esperança blanca, Iglesias es revela com el principal blocador polític del procés sobiranista. En una preocupant manca de sentit democràtic i respecte institucional descarta Mas com a interlocutor i relega el cas català a la boira semàntica del “cal decidir-ho tot” i a un més que opac “procés constituent” sorgit de la societat espanyola. Espanya acaba de decretar una nova postmodernitat, capaç de reactualitzar la modernitat i d'aconseguir que, per exemple, els nens de San Ildefonso o la retòrica de Pablo Iglesias puguin ser presentats com icones rabiosament avantguardistes i trencadores.