Gironins com dublinesos

“Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, caient obliquament a la llum del fanal. Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a
la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.”

El paràgraf correspon al final de la narració Els morts del llibre Dublinesos de James Joyce, portada al cinema per John Huston. L'autor és considerat el més important renovador de la prosa del segle XX. En aquell relat evoca el final de l'existència humana,
i els sentiments que provoca la convicció que un dia o un altre tothom farà el mateix camí. L'hem escollit per il·lustrar una meditació pròpia del final d'any. Serà a l'entorn de les dotze darreres campanades quan tindrem un record per a aquelles persones –familiars, amics, coneguts i saludats– que ens han deixat en el curs del mil nou-cents catorze. Aquells
que ja no tornarem a trobar pel
carrer; no contestarem les seves trucades ni accedirem a les seves circumstàncies. A mesura que passen els anys s'acumula el nombre de persones que hem freqüentat i que han desaparegut del món dels vius. En recordem la fesomia, els trets, potser els acudits, les idees, les manies. Però la mort ha dulcificat la memòria, i s'esvaneixen els trets cantelluts que tal vegada tingueren, per guardar-nos només la imatge dels bons moments. I és així: una vegada ja no són en aquest món no hi ha res que els puguem retreure, que els puguem discutir, senzillament perquè han deixat d'existir. Amb el temps, també aquest record s'esvanirà fins a diluir-se del tot.

Els carrers de Girona coneixen el pas de persones que se'n serveixen en l'anar i venir diari a casa, a la feina, a la colla, al lleure... Però aquestes figures van canviant constantment amb el pas dels anys. Cadascun de nosaltres podria aportar una extensa llista d'aquells éssers que s'han desdibuixat en el panorama, i que ja no retrobem. El paisatge gironí seguirà més o menys com sempre, però els figurants seran uns altres. I algun dia, com escriu Joyce, nosaltres tampoc no hi serem.