Els salvadors de la parla

Que els catalans tenim un llenguatge que es decanta cap a l'escatologia és evident. Probablement això és pel fet que durant molts anys, per raons objectives, el pes de la llengua es va traslladar a pagès, al món agrícola, quan la capital, Barcelona, pel contacte amb les classes dirigents i amb accés a l'ensenyament, es passava a poc a poc al castellà. Aquell “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” anava fent forat. Els catalans ben educats eren educats exclusivament en castellà i va arribar a semblar que parlar en la llengua del país era cosa de gent rude, sense modals. Paral·lelament, a les escoles del Rosselló, hi penjaven cartells que deien “soyez poli: parlez francais”. A la Bretanya eren més contundents: els cartells prohibien d'una tacada parlar bretó i escopir a terra. Només els ignorants s'expressaven en català, aquells anys.

Quan es va produir la revolució industrial, i potser des d'abans i tot, va començar una migració creixent de les zones rurals superpoblades cap a les ciutats, especialment a Barcelona, on podien trobar feina i guanyar-se la vida. Aquells pagesos incultes expulsats dels masos per la misèria van ser els obrers dels tallers i les fàbriques, els cotxers de les cases bones, les minyones, els criats, els dependents de les botigues, els manobres, els escombriaires i els captaires de la ciutat industriosa. Però aquella gent, amb qui tothom havia de tractar cada dia, no sabien castellà, de manera que a les empreses i a les cases i als carreres de Barcelona es va tornar a parlar català. Un català rural, esquerp, esfilagarsat, carregat de renecs i de paraules grasses més pensades per fer arriar una mula que per parlar amb una dama que té els seus estudis, llegeix alguna novel·la per entregues i va al teatre de tant en tant. La llengua que ens havien salvat els nostre pagesos analfabets no era pas la dels trobadors ni la dels cronistes. No va pas ser gens fàcil redreçar les coses. Ja ho sabeu. Però es va trobar un equilibri. Hi ha una pila de textos d'aquella època que mostren la constant vacil·lació entre el parlar culte, castellà après, i els mots del carrer en un català escorxat i sense normes. Redéu! Cal que agraïm a aquells desarrapats bosquerols que ens salvessin els mots, els noms, l'esperit i l'ànima del país, vius en cada renec i en cada dita popular. I ens acostaren a la tradició servada als masos remots. Ells ens ensenyaren a fer cagar el tió (ells, als quals el tió els cagava, si tot anava bé, unes pomes o unes nous) i també ens deixaren conèixer la murrieria irreverent de situar un caganer enmig del pessebre que devia fer el capellà per Nadal. Sabien, ells tan ignorants, que “caga el rei i caga el papa i de cagar ningú s'escapa”.