Estimats Reis!

Ens vam reunir al voltant d'aquell tros de fusta amb l'esperança que del seu interior emanaria allò que cada un de nosaltres més desitjava. Els infants, armats amb bastons i velles cantarelles, el colpejaven com si la seva vida depengués d'aquell instant. Els grans, amb una copa de cava a la mà, ens ho miràvem un parell de passos enrere. Els uns, els desmenjats de sempre, ho feien amb aquell mig somriure burleta del que vol fer explícit que no necessita res de ningú. Els altres, els somiatruites de sempre, traspuaven la transcendència del moment i, cada vegada que la canalla aixecava la manta, el cor se'ls encongia fins a la mida d'un gra de pebre.

Finalment, el tió (la tronca, com en diem al Pallars) va cagar les cebes que indicaven que per aquest any ja n'hi havia prou. El somriure dels desmenjats va dibuixar el “ja us ho deia jo” habitual, mentre que els somiatruites van lamentar-se, perquè l'anunci que esperaven hauria estat el millor epíleg per l'any del Tricentenari, de la V, de les cues davant els col·legis electorals pel 9-N...

Però no van caure en el desànim perquè de seguida el més saberut de tota la colla va profetitzar que, segons indicaven els astres (que com tots sabem, s'acostumen a equivocar poc), l'enigma quedaria resolt abans que els nostres nens tornessin a l'escola. Els desmenjats van riure's de la profecia i van parlar de no sé què del 2016, d'un home amb cueta i de reformes constitucionals. Els somiatruites –que, a més, eren clara majoria– van replicar alguna cosa de la consulta definitiva i del cicle electoral espanyol.

Per la meva banda, si els he de ser sincer, no vaig poder evitar d'imaginar la cavalcada de Reis més lluïda de totes les que es fan i es desfan. I com a colofó, els tres Mags d'Orient, amb una sola veu, fent l'anunci que centenars de milers de catalans fa setmanes que esperem: la data per fer efectiu allò de “president, posi les urnes!”. Bones festes.