Els vius i els morts

Tinc la sensació, i és probable que sigui només una sensació meva, que la tradició del Nadal ha recuperat prestigi recentment. Feia uns anys que per ser modern, per ser cool o el que s'hagués de ser, quedava bé renegar del Nadal, com si ja només simbolitzés la fal·lera consumista i una religió que no era la de tots, i no quedés bé com a recés per al retrobament de les famílies i els bons sentiments. Si no tinc mala memòria, fins i tot es va arribar a proposar un canvi de nom i dir-ne “vacances d'hivern” o una cosa laica i despersonalitzada semblant. Aquesta moda la devia dur l'època de falsa abundància que va acabar desencadenant la crisi que ara encara ens tenalla. I que ara que hi ha crisi i no hi ha despesa que no s'hagi de mirar al cèntim, potser hem tornat tots plegats a valorar la funció aglutinadora de persones i sentiments que sempre han tingut aquestes fetes. La meva sensació, en fi, és que es torna a valorar el que, per entendre'ns, en diem l'esperit de Nadal, que deu ser el que queda mentre les modes passen.

A mi el Nadal m'agrada. Però també puc entendre alguna gent que s'hi sent incòmoda o a disgust. Jo també m'hi he sentit en algun moment de la meva vida, en què el que menys et ve de gust és escenificar la pau i l'harmonia, sobretot perquè un mateix no està ni en pau ni en harmonia. Però puc dir que m'agrada, perquè així ho sento. M'agrada l'estona de la preparació dels àpats i el temps que seiem a taula, fer cagar el tió amb els petits de la casa, les llargues sobretaules, o estar junts, simplement. I m'agrada molt l'estona de després del brogit, quan la casa es va buidant i tot es queda calmós. L'estona en què tot plegat se t'aposenta. Quan tot el que ha passat fora et comença a fer pòsit a dins. És quan, per exemple, llegeixes tranquil·lament l'article d'en Cuyàs i et parla d'això i del “dia creatiu” que és Sant Esteve i et parla, entre altres coses, de la narració de James Joyce Els morts i de l'adaptació de John Huston al cinema, i quan et connectes a Twitter i l'amiga Lourdes Godoy diu això: “No hi ha millor pel·lícula per veure el vespre de Nadal que The dead, de John Huston, sobre el relat de Joyce.”

I tot queda connectat, perquè Joyce i Huston, en Manuel i la Lourdes, ens diuen que aquest dia ha valgut la pena perquè ens ha connectat amb els nostres vius i amb els nostres morts, amb el que som nosaltres. Mentre, figuradament o no, sentim “caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva
darrera fi, damunt de tots els vius i els morts”.