El combat contra la casta
A mitjan de la dècada passada, en plena època de disbauxes immobiliàries i de miratges econòmics diversos, un membre català de les Corts Generals d'un partit d'esquerres es va traslladar a París per un tema vinculat a una organització internacional. Allà va ser rebut per l'ambaixador espanyol amb totes les atencions i, en el curs d'un sopar de gala, es va servir un vi d'una anyada de l'època d'Alfons XIII valorat en més d'un miler d'euros. No cal dir que l'estada del representant de la ciutadania en un hotel de categoria superior a París, el viatge en business, la recepció de l'ambaixador, el sopar de gala, i l'ampolla de l'època d'Alfons XIII van ser finançats pel contribuent. Encara faltava molt perquè es destapessin els escàndols de Bárcenas, de Millet, dels sindicats andalusos, de Bankia, de l'operació Púnica o dels Pujol, però l'enorme dilapidació de recursos públics invertits en el tren de vida de polítics i d'autoritats de l'Estat de segona o de tercera fila (sense que, cal remarcar-ho, aquests dispendis fossin constitutius de clares infraccions penals o administratives) han passat gairebé desapercebuts enmig de l'allau de les grans defraudacions.
Però si fa deu anys tothom (mitjans de comunicació, autoritats de control, sector privat) mirava cap a l'altra banda en els casos que després han afectat elements molt propers a la cúspide del poder, encara amb menys probabilitats podien emergir situacions que en aquell context fins i tot haurien estat perfectament justificades. Estar disposats a practicar una depuració a fons, com la que segurament només pot derivar d'un canvi de règim, tal vegada aconseguiria visualitzar una constant i generalitzada degradació de la vida pública i una total substitució dels valors del mèrit, de l'esforç i de l'austeritat per la cobdícia, el clientelisme, l'hedonisme i la desmesurada atracció pel luxe. Sota aquestes coordenades és comprensible que a l'Estat espanyol hagi irromput amb força una alternativa electoral com Podemos que faci de la denúncia a aquests abusos i de la demanda de regeneració un dels principals eixos del seu programa polític i que estigui liderada per figures que per joventut o per diverses circumstàncies han viscut fins ara marginades dels beneficis que durant molt temps ha plogut sobre “la casta”, com ells l'anomenen.
És normal, doncs, i fins a cert punt previsible, que si una majoria a l'Estat espanyol vol canviar el sistema aposti per un força política nova integrada per gent allunyada de les pràctiques i de les corrupteles que es volen eradicar. El que no ha estat gens normal és que l'altre desafiament democràtic a l'ordre constitucional vigent, l'independentisme català, hagi estat liderat per les mateixes forces polítiques i per una bona part dels actors de l'autonomisme alguns dels quals han gaudit dels privilegis inherents a l'estructura institucional, a banda dels coneguts casos d'incriminació que encara estan pendents d'enjudiciament.
La ciutadania catalana ha volgut emprendre un gran canvi amb les eines de sempre i es pot entendre que, en aquesta tessitura, més enllà de gestos d'expressió col·lectiva amb capacitat de cohesió com el 9-N, en la dimensió política es continuï en un punt mort. I mentre s'ha disposat de més de dos anys per actuar amb determinació, audàcia i rapidesa davant d'un adversari desconcertat, un actor polític com Podemos, amb gran capacitat aglutinadora sobre sectors populars llunyans a la causa sobiranista, ha pogut organitzar-se amb una nova promesa de transformació per a Espanya captivadora per a algun centenar de milers de votants catalans. Mentre la marea groga ha delegat el seu impuls en subjectes presoners de velles dinàmiques que estan permetent que es desinfli el procés, la marea morada està amatent en espera d'assaltar el cel i d'endur-se debats, personatges i institucions que fins ara semblaven formar part del paisatge, amb el risc que també acabin neutralitzant l'opció independentista, ja prou perduda per mèrits propis en el seu laberint.
