Cercas i la mentida
Les primeres pàgines, i sobretot la conversa fictícia Cercas-Marco, són d'una potència insòlita, quasi de psicoanàlisi, i l'un i l'altre contraposen les seves pròpies veritats
Quin paper juga la mentida en les nostres vides? Hi ha algú que no hagi mentit mai sobre algun aspecte, gran o petit, de la seva biografia? Ocultar, emmascarar o engrandir un punt del nostre rol vital és mentir? Si l'objectiu final de la mentida és bo, la redimeix o del tot o, com a mínim, l'arriba a fer perdonable? Les preguntes s'amunteguen i poden donar material per a llargues hores de reflexió o de conversa intensa. L'últim llibre de Javier Cercas, El impostor (Random House Mondadori), és un exercici sòlid i ramificat d'aquesta capacitat literària per deixar enrere la superfície amable de les coses i gratar fins que la pell envermelleixi i s'enceti, plantejant interrogants dels que obliguen a aturar la lectura i a reflexionar sobre allò que s'acaba de llegir, deixant dubtes i obrint possibilitats i respostes gens còmodes.
La decisió de Cercas d'escriure un llibre sobre Enric Marco, el president de l'Amical de Mauthausen que es va inventar un passat èpic com a supervivent del camp de Flossenbürg i que es va convertir en el principal propagandista de la causa comença provocant-li unes contradiccions evidents, poderoses i quasi físiques i que, de fet, poden ultrapassar la condició d'escriptor i fer-se universals a l'hora de demanar preses de posició personals i d'exigir autoresponsabilitats íntimes en el conjunt de la memòria col·lectiva. Té dret a escriure el llibre? Pot furgar en temes que no faran altra cosa que incomodar tothom? Pot esberlar la pau i la bondat d'una idea que s'accepta de manera general i que acaba sent bàlsam, consol i justificació generals? Pot fer bocins la placidesa global i una situació que, tot i ser mentida, ajuda força a descobrir i a mantenir viva la veritat? Es pot traçar amb claredat la frontera entre la ficció i la realitat. És el mateix inventar-se un personatge literari que la biografia d'un personatge real. Tenim tots una mena d'avatar que no és ben bé igual que nosaltres al cent per cent?
Enfrontar-se a Marco i mirar de destriar la veritat de la mentida en el relat d'un ésser dotat per practicar la impostura amb habilitat innata no ha de ser una feina fàcil, però encara ho és
menys contraposar aquesta mentida amb la pròpia essència
íntima, amb tot allò que t'ha portat a ser un escriptor, un
inventor de mentides acceptades. Les fronteres són tan clares? Es pot transitar per una banda sense
contaminar-se del que hi ha a l'altra? És cert que la ficció salva i la realitat mata? O potser és la ficció la que pot acabar matant i podem arribar a trobar la redempció en la realitat?
I Cercas ho fa. Potser també és una impostura literària, una mentida disfressada de veritat, però, a banda del procés quasi detectivesc d'esbrinar les petites veritats sobre les quals el protagonista va anar construint les grans mentides, també hi posa altes dosis de reflexió personal. Les primeres pàgines, i sobretot la conversa fictícia Cercas-Marco, són d'una potència insòlita, quasi de psicoanàlisi, i l'un i l'altre contraposen les seves pròpies veritats i marquen les línies difuses que separen les impostures de la vida i les impostures literàries per demostrar que no és mai fàcil separar el gra de la palla, que la veritat no sempre és franca i universal i que ficció i la realitat poden ser letals segons com s'utilitzin.
