Sobretaula

Volia dedicar el Keep calm a Mas i Junqueras. Fins i tot tenia títol: “Pal·las i el centaure”. Res, un onanisme mental. El cas és que tenia pensat això, però l'habitant d'aquesta columna els dijous, el Jofre Llombart, va fer un editorial ahir a El món a RAC1 –davantal, en diuen– digne dels Manel. Un retrat costumista de la sobretaula del Nadal. Tipus “va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial...” I va explicar que al seu domicili, que és casa de periodistes, aquest any no es va parlar d'El Tema. Més aviat d'una nina de Frozen i del de la cua. A la tarda, escoltant el Versió RAC1 vaig constatar que a casa dels Clapés, que també són periodistes, el tema estrella va ser Podem. I després vaig recordar que a casa, on l'únic rar (volia escriure raru, però no es pot) sóc jo, tampoc vam parlar de la cosa. De la corrupció sí. Molt. I, és clar, llavors sempre apareix Podem. I entre els amics, cap dels quals afortunadament es dedica al periodisme, hem parlat de corrupció, de la gran i de la petita, o de les cosetes que fan els ajuntaments ara que vénen eleccions. En fi, que això té el valor descriptiu que té, però sigui per la baixada d'adrenalina, per salut mental o pel que sigui, el momentum és de Podem. I ja en prendrà nota qui vulgui. Tot plegat m'ha fet pensar que
diumenge, anant a El club de la mitjanit del Pere Escobar a Catalunya Ràdio (que, per cert, també té parella periodista, cosa que em comença a fer sospitar seriosament que només ens aguantem entre nosaltres) vaig passar per dos peatges. I a cada barrera, un cotxe diferent, d'aquells que se'ls veu a venir, se'm va posar al darrere per fer allò de passar sense pagar. Sense pagar ells, és clar, perquè jo sí que vaig pagar. I tampoc m'agrada pagar. I renego en arameu cada vegada. Però encara m'agrada menys que em prenguin per idiota. I ara penso que parlar de corrupció ho farem tota la vida.