Llums i ombres d'un bienni
Aquestes setmanes l'independentisme sembla haver-se instal·lat en una fase depressiva. Les discussions esgotadores i estèrils sobre la llista unitària o les llistes paraigua, la irrupció en el tauler català de Podemos, la primera enquesta on el no supera el sí, no conviden, certament, a l'optimisme. Hem d'evitar passar del cofoisme al derrotisme. Ara bé, quan es compleixen dos anys de la investidura del president Mas, en virtut del pacte signat entre CiU i ERC, és bon moment per fer crítica constructiva d'aquest període.
El nucli del pacte era la consulta sobre el futur polític de Catalunya. El pacte preveia intentar primer un procés de negociació amb l'Estat per celebrar la consulta de manera acordada, i convocar finalment la consulta el 2014, amb un ambigu “d'acord amb el marc legal que l'empari”. Rellegint ara aquest pacte hom se n'adona dels equilibris que hi havia, i que expliquen que un any sencer fos destinat a discutir la inclusió de la paraula independència (que no figurava al pacte) en la pregunta de la consulta. Un cop fixada data i pregunta, el segon any el passàrem discutint si el 9N era possible contra la legalitat espanyola, o calia substituir-lo per plebiscitàries.
Atesos aquests precedents, que finalment dos milions tres cents quaranta quatre mil ciutadans votessin el 9-N sobre la independència de Catalunya, i un milió nou-cents mil ho fessin a favor, ha estat considerat un èxit. Ho és? La suspensió per part del Tribunal Constitucional del procés participatiu, sense cens i amb voluntaris, que substituïa a la consulta pactada, donà al nou 9-N un valor simbòlic important. Més de dos milions de persones anaren a votar sabent que estaven desobeint una suspensió cautelar. El més negatiu del 9-N és, però, la desconfiança i la divisió que l'aturada sense consens previ de la consulta inicial per part del govern generà entre els partits sobiranistes. En particular ERC se sentí traïda en els acords bilaterals que tenia amb CiU. Tot i així, finalment tots els partits van col·laborar amb el nou format per evitar un fracàs de participació. La societat civil ha acompanyat aquest objectiu amb dues mobilitzacions massives, la Via Catalana del 2013 i la V del 2014. La campanya Ara és l'Hora de l'ANC i Òmnium pensada inicialment com a campanya pel sí-sí va acabar treballant per garantir la participació fent tasques substitutives del que hagués hagut de fer el govern.
En definitiva, no s'ha retrocedit, però tampoc es disposa de cap mandat per declarar la independència. Pel que fa al suport a la independència, l'enquesta del CEO ha canviat la formulació de la pregunta, i no permet ja fer una anàlisi comparativa. En canvi, disposem de les enquestes de l'ICPS que fan la mateixa pregunta sobre un referèndum d'independència des del 2011. El Sí guanya des del 2011 i el gran salt es produeix el 2012 quan el suport al sí és del 49,2% per un 29,2% de no i un 13,3% d'abstencions. El 2013 i el 2014 els resultats són pràcticament els mateixos del 2012. El sí està mobilitzat i compacte i no augmenta però tampoc retrocedeix. La clau està en l'abstenció. I aquí intervé el nou actor polític, Podemos, que atraurà una part important de la ciutadania que no s'oposa a la independència, però que li és indiferent i té altres prioritats.
En aquest context, crec que no val a badar, que l'independentisme no pot perdre la capacitat d'anticipació i de sorpresa amb que irrompé en l'agenda política i que cal anticipar-se al cicle electoral espanyol amb unes eleccions aquest any. En la meva opinió, millor abordar-les des de la pluralitat ideològica (llistes diverses) i la unitat d'acció en el full de ruta per la independència (punts comuns i govern de concentració per aplicar-los).
