‘Rosó' d'Obeses

Per segon any consecutiu, la gran cançó de les festes de Nadal l'ha feta el grup d'Osona Obeses. Si l'any passat van crear la meravella anomenada Regala petons, que mesclava la sofisticació musical amb l'espectacle televisiu i l'ensucrament d'aquestes dates, aquest any han fet la versió de Rosó per al disc de la Marató de TV3. Però, tal com ha explicat el líder del grup, Arnau Tordera, en una entrevista a Núvol, la peça no és simplement una versió pop-rock d'aquesta cançó de 1922 composta per Josep Ribas amb lletra de Miquel Poal-Aregall i popularitzada per Emili Vendrell. En realitat, diu Tordera, l'obra “és una transfiguració de l'essència d'un himne nascut en el nucli del món de l'espectacle dels anys vint reformulat amb la riquesa estètica i les noves formes de la societat de l'espectacle del segle XXI”.

En un altre article a Núvol, Joan Safont subratlla la importància d'aquesta connexió entre el noucentisme de masses dels anys vint i la nostra actualitat. I, efectivament, entre tots els grups catalans que posen música als nostres desitjos individuals i col·lectius, Obeses fa una feina excepcional a l'hora de mesclar la tradició i la contemporaneïtat, l'arrelament català i la globalització anglosaxona, l'esperit clàssic i la vocació pop.

Un dels exemples més clars de la voluntat d'Obeses, o del que ells anomenen “obesisme il·lustrat”, de connectar amb el noucentisme de masses és la cançó La Ben Plantada, del disc Zel, del 2013. La cançó és un himne a una dona bella i ja gran que, si bé per una banda “té pressa per ser amada”, per l'altra “es deleix per la llibertat”, perquè “prefereix de viure sola, / que de mal acompanyada / ja ho ha fet tots aquests anys”. Per tant, si la Teresa de La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors del 1911 era un model de mesura, seny i patriotisme mediterrani, i ja se sap que l'elogi del seny català sempre ha volgut promoure un missatge concret, que és que la construcció de la nació no ha de traspassar mai les barreres marcades per l'Estat espanyol, La Ben Plantada dels Obeses, en canvi, expressa un anhel de llibertat il·limitada. Per això, aquesta transfiguració de la figura de la Ben Plantada s'ha d'interpretar com a al·legoria del nostre desig actual de llibertat sobirana. L'estrofa “La Ben Plantada aixeca el cap, / no hi haurà pas qui li abaixi. / Sols amb sa mirada fina, / tindrà el món enamorat” expressa exactament el nostre somni i alhora la nostra tasca de convèncer els altres països per aconseguir el reconeixement jurídic d'allò que tants catalans ja hem fet, que és aixecar el cap i mirar el món de tu a tu.

Això sí: l'obra dels Obeses és deliciosa i impecable, però conté un greu error. A la cançó Pa amb tomàquet diuen que el pa amb tomàquet s'ha d'acompanyar amb embotit, i afegeixen: “I no hi ha però que valgui, el porc ha de ser de Vic.” En això, naturalment, s'equivoquen. Aquesta afirmació no solament té el risc d'evocar aquella cançó insuportable de Loquillo y los Trogloditas que parlava de Vic i deia que “a cap altre lloc d'Espanya trobaràs millors embotits”, sinó que, sobretot, oculta la realitat que és que potser la carn de porc d'Osona és bona, però no és pas més bona que la de la Garrotxa. A més, ara a Olot s'ha anat fent una gran inversió per tenir l'escorxador més gran del sud d'Europa, i, de moment, ja s'hi escorxen cap a dos milions de porcs l'any. Vull dir que aquests d'Osona no ens vingueu amb segons quins romanços, perquè aviat els porcs potser els haureu de venir a matar tots a Olot.