No ens donaran ni l'ungla del dit petit

Dec ser de les poques persones que no està gens encaterinada amb Pablo Iglesias, però tampoc no sóc en la cada vegada més nombrosa legió de recelosos d'aquest nou messies de la política. A la sèrie Cop de Porta que aquest diari publica sobre el fallit encaix de Catalunya amb Espanya, es documenta que el desacord no es cosa de la democràcia, ni de la insuficient transició pactada. No, tot ve de molt més lluny, de molt més antic. Amb l'entrada al nou any s'acaben les celebracions del tricentenari. Es tractava de fer bullir l'olla (“posar en valor”, en diuen ara), però m'hagués estimat més que destinéssim tots els esforços a fomentar la cultura, la formació i la informació, perquè una de les raons de l'èxit de Podemos és el desencant per la corrupció i la cruesa de la crisi, però també la fragilitat de la memòria: per a molta gent és frívolament fàcil passar de votar en Felipe a fer la gara-gara a l'Aznar i, ara, a victorejar aquest xicot que gairebé ningú no coneixia abans de les eleccions europees. Tanmateix, l'exercici de catarsi històrica col·lectiva era necessari per fer saber a les noves i a les velles generacions d'on venim com a poble i que el mínim que hem d'exigir amb rotunditat i fermesa és el dret a l'autodeterminació. S'han fet grans passos durant el 2014: la manifestació de l'Onze, la votació del 9-N i la consciència que el procés ha calat en tot el país. Però només han calgut els habituals estira-i-arronses entre els líders polítics per pensar que tots els esforços d'aquests darrers anys se n'han anat a can Pistraus (que, per cert, era un bordell de Montjuïc, a Barcelona). No estic a la banda del pessimisme endèmic de molts catalans (algú ha fet, encertadament, el símil amb els aficionats del Barça), però és evident que el pròxim pas no pot ser cap envà de canyes. Entrem en un intens any electoral, amb eleccions municipals, que són la base de la democràcia. Els partits tradicionals hi tenen molt a guanyar i molt a perdre en els resultats del maig, i per això davant les dificultats, comprensibles, per poder fer una candidatura conjunta, sembla que el mes assenyat és pensar bé quines accions es faran a partir d'ara, perquè tenim clar que, mani qui mani a Madrid, del PP a Podemos, passant pel PSOE, no ens donaran ni l'ungla del dit petit.