Sobre l'esoterisme polític
Són les coses com aparenten o aparenten realitats diferents de les que són? Des dels presocràtics a Grècia la qüestió s'ha reiterat ad infinitum. Ni Parmènides ni Heràclit es van posar d'acord en això referint-se a les aigües del riu que passen o que són. Ni Plató amb el seu idealisme, ni Aristòtil amb el seu realisme xifrat en la substància i l'accident conclouen el mateix des de les ombres de la caverna del primer fins a l'evidència sensorial i empírica del segon. Tota la filosofia cristiana medieval participa d'aquesta dicotomia segons s'atenen a Agustí d'Hipona o a Tomàs d'Aquino. I la polèmica seguirà eternament.
El govern de Rajoy veu les coses a la seva manera, que té més, d'una part, de platònic somni que de càlcul a ras de terra, com exigirien els cànons del pensament aristotèlic i de l'economia. Rajoy està a punt de brega amb el consensus generis humani del qual versen els teòlegs com argument demostratiu. Ell veu el que els altres no veiem: ni sòlida sortida de la crisi, ni millores perceptibles per als sectors més arruïnats, ni perspectives suficients per a l'ocupació, que segueix pel terra. La classe mitjana continua suportant el pes fiscal de la crisi, mentre els milionaris multipliquen els seus havers, i els comptes suïssos no deixen de créixer (deu ser cert, com afirma un expert de l'economia oculta internacional, que el diner ocult en paradisos fiscals del món arriba als 6 bilions d'euros?). Ignoro quina part alíquota li correspon a la fuga de capitals espanyols, però una mossegada substancial, no hi ha dubte.
En aquest crepuscle de la crisi es confonen les variables, s'oculten les evidències, i es planteja la política des de la perspectiva de l'engany. Ni el govern té la raó suficient ni la nova oposició populista supera l'esquema de la demagògia. Podemos és un grup utilitarista, que ha identificat el grau de desconcert i de cabreig, però ens condueix a l'engany i la mentida. El que diu és cert. El que proposa, no sols està lluny de la realitat política viable, sinó que aboca al desastre de la impossibilitat. Hi ha propostes com ara el tractament del deute, o aquesta subvenció universal de la renda mínima i general que voregen l'esoterisme polític. A Podemos li pot succeir el que en el s. XX ha estat el destí dels revolucionaris. Tenen el poble necessitat i depauperat; encara que manquen dels media per efectuar l'aplanament mental dels ciutadans. La democràcia els proporciona la via cap al poder, però els poders fàctics li carregaran tots els seus passius des de les tribunes i les audiències. Potser per aquesta causa a La Moncloa es dóna el cabreig vers les televisions, atès que calcularen erròniament l'efecte reactiu de Pablo Iglesias.
Si en lloc d'imposar la visió de la realitat social segons la seva ment obtusa i galaica, haguessin apostat per la percepció d'allò real, no patiríem avui aquesta esquizofrènia política; puix que ni uns ni altres aconseguiran vèncer convencent. Tot al contrari, imposaran les seves òptiques mitjançant l'engany, que en el supòsit dels governants del PP es constitueix en el punt de partida de l'anàlisi; i en el supòsit dels seguidors de Pablo Iglesias s'ho trobaran en el punt d'arribada. Vendre el que és inviable equival a mentir, per més dialèctica que s'ofereixi des del marxisme i la lluita de classes.
Qui disposi de bona informació, com és el meu cas, de tot allò que succeeix a la Veneçuela de Maduro, sabrà que a la Unió Europea d'avui un model semblant resulta impracticable, com inviable ve a ser-hi el propòsit secessionista d'Artur Mas o el que proposen fàcticament els seguidors de la via popular de Carme Forcadell i Muriel Casals. En el nostre escenari institucional europeu la via és una altra; i és aquí on radica la distorsió del que és real i de l'arranjament de l'idealisme. Aristòtil i Plató un altre cop.
