La crisi dels diaris

La situació dels diaris és preocupant per diferents raons, començant pel descens de publicitat i acabant per la disminució progressiva de lectors. I com reaccionen, en general, aquests mitjans de comunicació tradicionals a un panorama tan fosc? Doncs podrint els seus continguts fins a un límit que ni tan sols les persones alienes a aquest món haurien de suportar. El País, per exemple, ataca o no Zapatero depenent de com tracta el president espanyol Prisa, Sogecable i tot aquest conglomerat de poder amenaçat ara per Mediapro, que també té un diari amb el qual fa massatges constants –podria dir alguna cosa pitjor– a ZP, que n'està encantat i per això s'ha inventat la TDT de pagament pel seu amic. Fa poc es va saber també que l'Avui va fer un reportatge crític amb CiU signat amb pseudònim! No sé com es pot caure més baix. Ni que fos un fòrum d'aquests d'internet on l'objectiu és dir bajanades a tort i a dret. Això de la premsa és com les matemàtiques, un i un fan dos. Si critiques l'oposició, el govern està content.

I què podria dir d'El Mundo, portaveu oficial d'Esperanza Aguirre contra Rajoy, Gallardón i qualsevol socialista que alci el cap. Aquesta actitud es combina de manera magistral amb una campanya de destrucció massiva contra tot allò que sembli un reconeixement de l'estat plurinacional. Si parlem d'independència la sensació en llegir la seva informació –ja no dic els articles d'opinió– és que Catalunya està plena de miserables i de ments trastocades per un pensament malaltís i atroç. A La Vanguardia, on es creuen amb tota certesa que són iguals o millors que el Washington Post, els cega cada vegada més un fervor monàrquic incurable, induït per cert compte barceloní, que casualment és l'editor i president del Grup Godó, el propietari del diari. Podria seguir (i molt), però de moment ja m'he desfogat.