Podem Cat

Són aquí i es comencen a fer visibles entre nosaltres. Fins ara només eren a les enquestes, i ben cert amb nota força alta, però la visita de Pablo Iglesias anuncià que eren de carn i os i les eleccions internes d'aquesta setmana consoliden l'existència de Podem a Catalunya. I, segur, aquesta és una realitat que modifica el mapa polític del país, quan Podem és molt més que un partit: és la manifestació d'un estat d'ànim que pot competir amb un altre estat d'ànim que fins ara s'ha aglutinat entorn el terme independència.

És curiós contemplar com la visita d'Iglesias i la novetat organitzativa ha activat els diversos pols polítics catalans, des de les estructures dels partits als mitjans d'opinió, amb unitat de criteri en la desqualificació del nou projecte, el qual fins alguns s'han atrevit a considerar primoriverista o neofalangista, superant la molt estesa denominació de lerrouxista, de tal manera que en la mateixa desautorització donen vitalitat a la proposta alternativa. D'altra banda, seria bo que alguns analistes polítics, dels que minimitzen el fet del Podem català i la relació de vasos comunicants amb l'independentisme, fessin un volt per les perifèries metropolitanes –i no tan perifèries– i escoltessin les converses que es coven en àmbits un xic polititzats. Sense ni tan sols visualitzar els líders locals, el fenomen Iglesias ha entrat amb força i es valora com alternativa engrescadora.

Elucubrar sobre la consolidació del projecte Podem és gratuït, quan apunta un procés transformador que obre molts interrogants, però en un futur immediat té molts números per esdevenir fonamental a l'Estat espanyol i a Catalunya. Fins pot atraure votants del sí-sí més preocupats pel fet social que per la identitari. Joves i seductors, quan comencin a enviar missatges en català –a escala estatal canten L'estaca– i normalitzin el discurs del dret a decidir, la nova formació alternativa pot aspirar a qualsevol cosa en un país en què els líders nacionals s'han encallat en el debat de si són conillers o llebrers.