Puta i Ramoncita

L'endemà del referèndum escocès, Pablo Iglesias va expressar una visió positiva d'aquell procés: “Espanya n'hauria de prendre exemple”, va afirmar públicament. Tres mesos després, des del pavelló de la Vall d'Hebron de Barcelona, el líder de Podem/Podemos havia canviat de parer: “No vull que Catalunya se'n vagi (...) Dret a decidir? Sí, però per debatre-ho tot amb tothom.” És a dir que, en un espai de temps relativament breu, Iglesias ha recorregut el llarg viatge que va de la  claredat de la via escocesa
a una ambigüitat molt treballada.

La qüestió essencial, doncs, és què
ha pogut passar en aquest trimestre. I la resposta òbvia és que Podem/Podemos ha pres consciència de la possibilitat real que puguin accedir a grans quotes de poder institucional a curt termini. Però per materialitzar-ho necessiten assegurar dues coses. La primera, que els nivells de simpatia que els prometen les enquestes es converteixin en vots reals al llarg del pròxim cicle electoral. I la segona, que el que ells assenyalen com a poders a l'ombra –que inclouen l'Íbex 35 i la troica europea– tolerin aquest accés al poder sense causar cap daltabaix financer. Una situació semblant a la que va precedir l'accés al poder del PSOE el 1982.

O sigui que, igual que aquell jove Felipe González, avui Pablo Iglesias no només ha de convèncer els electors, sinó també el que aleshores s'anomenava “poders fàctics” i ara “la casta”. I per això Podem/Podemos necessita retenir Catalunya dins d'Espanya i mantenir la jerarquització de poder polític i econòmic a Madrid. D'aquí que entre setembre i desembre hagin aterrat al partit morat unes sempre útils Puta i Ramoncita que ajudaran a perpetuar una situació que –almenys de moment– no sembla que CiU i ERC estiguin en disposició de desbloquejar.